Nou Blog

Coppel i Pedro J. Ramírez sumen esforços per a exaltar la figura de l'assassí de Garcia Lorca

2008-10-11T15:29:00.030+02:00

Per Jofre Fité

Ja fa bastants dies que el diari El Mundo està editant un llibre escrit per Jorge Fernández-Coppel, publicat a l'editorial "La Esfera de los Libros", controlada per Pedro J. Ramírez. El llibre és una biografia del general Queipo de Llano, un dels més sanguinaris dels generals colpistes de la Guerra Civil, però que quan Franco es va constituir com a cap d'estat, va criticar les seves polítiques i va ser silenciat. L'argument que es donava a l'hora de publicar-lo és que "es tractava de donar veu a un personatge silenciat per la història". Bé, pel que sembla si algú es llegeix el llibre no es trobarà imparcialitat, sinò més aviat una justificació dels crims que Queipo de Llano va cometre, i una exaltació de la seva figura.

Però aquest no és el primer llibre que l'autor, membre de l'Insitut d'Història i Cultura Aeronàutiques de l'Exèrcit de l'Aire, ha escrit sobre el tema: Fernández-Coppel ha escrit les memòries del general Gavilán (general que donava suport a la falange) i un llibre sobre l'esquadró blau, un esquadró d'aviació espanyola que va ajudar a Alemanya durant la Segona Guerra Mundial.

A Queipo de Llano se l'acusa se ser un dels generals que tot i haber-se unit a Franco prou tard, més vides es va cobrar. Molts historiadors l'han calificat d'assassí sanguinari i el seu nom es relaciona amb l'assassinat del poeta Federico Garcia Lorca, ara bé, Fernández-Coppel en té una visió força diferent:

Durant la seva inervenció al programa de César Vidal a la cadena COPE, l'autor va tractar de netejar la imatge del cap de l'Exèrcit del Sud d'Espanya durant la guerra, justificant els seus asassinats definint-los com un element típic de la guerra. A més, tot i que molts historiadors han apuntat a Queipo de Llano com el comandament que ordenà asassinar a Federico García Lorca, Fernández-Coppel insisteix en que no hi ha cap mena de dada que el relacioni amb aquesta mort. També es van sentir crítiques al jutge Garzón per rastrejar les dades dels desapareguts durant la guerra civil.

Bé, a Alemanya, una cosa així hauria valgut uns quants anys de presó. Però com que a Espanya en general la transició es va portar com es va poder, i a més amb alguns intents de cop d'estat pel mig, no s'ha pogut fer cap “Judici de Nuremberg” aquí, i només ara sembla que es comencen a retirar plaques i estatues franquistes. Però ni tan sols sense un judici com aquell, té gaire sentit anar exaltant la figura d'aquell criminal i intentar justificar els seus crims? I més tenint a tots els historiadors en contra. Però ja no només per això si no també per que Queipo de Llano ens ha deixat “perles” com aquesta: "transformaremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar"

No entenc gaire què se suposa que pretén el tal Fernández-Coppel (entrar al grup de suposats intel·lectuals espanyols del Manifiesto por la Lengua Común, potser?) amb aquest llibre, però no pas donar una visió imparcial.

En fi, que queden massa ferides obertes, però no crec que els hi haguem de posar una tirita i prou sinò també força aigua oxigenada perquè deixin de sagnar.

Onze de setembre

2008-09-12T18:09:00.004+02:00

Un conegut d’Euskadi em va demanar dijous passat, dia onze de setembre, per què els catalans som “tan innocents” com per convertir en Diada Nacional el dia en què vam perdre milers d’homes i dones, una guerra i, amb ella, les llibertats com a poble. Em va preguntar, extranyat i incrèdul, com podíem commemorar el que segurament ha sigut un dels pitjors dies de la nostra història. En primera instància, vaig respondre que els catalans, encara que se’ns prengui el pèl continuament a Madrid, no som tan poc sensats com per celebrar una derrota, sinó que era un dia per a recordar i homenatjar els milers d’homes i dones que van lluitar fins les darreres conseqüències per les llibertats de la nostra nació, per recompensar tot el que van fer per a les generacions posteriors. Però crec que el dia onze de setembre s’ha convertit, sobretot en temps post-franquistes, en un dia per reclamar els nostres drets, els drets dels catalans: totes les persones que viuen, treballen i volen formar part d’aquest país. Al meu entendre, és un excel·lent dia per a convèncer a tots i cadascun dels catalans que més sobirania és igual a més benestar, que menys Espanya significa més llibertats. Una ocasió única per demostrar a la gent que si seguim lligats a la nostra estaca (gràcies per tot, Lluís) mai podrem caminar amb prou llibertat cap al futur. Per aquest mateix motiu, una de les primeres accions que va portar a terme Franco després de la seva arribada al poder va ser tirar a terra el monument en homenatge a Rafael de Casanova i prohibir de forma intransigent la celebració de la Diada. Franco era un dictador, un dèspota, un desvergonyit..., però cal reconèixer que era llest. I no crec pas que prohibís l’acte perquè els catalans no poguéssim celebrar una derrota...

Al fossar de les Moreres no s'hi enterra cap traïdor, fins perdent nostres banderes serà l'urna de l'honor.

294 anys d'ocupació

2008-09-11T02:19:00.003+02:00

Dia onze de setembre del 2008. Dia de record, de celebració, d’enaltiment de la memòria, però malauradament, també és dia d’esperança i de reclam. Des de la caiguda de Barcelona el 1714, els dies onze de setembre han servit per a demanar la llibertat que es va esvaïr en la Guerra de Successió (1701-1714) que va entronitzar a Felip V. Dia per denunciar que des d'aquell moment ningú ens ha preguntat si volíem compartir un futur lligat a l'estat espanyol o no i quin tipus de relació desitjàvem amb aquest.

Enguany, però, és indubtable que en l’ordre del dia dels polítics catalans hi ha el debat sobre el nou model de finançament. Al meu entendre, s’ha de recordar que la darrera negociació sobre finançament, en temps de Pujol, va acabar en desastre; la imprevisió fou espectacular i els resultats els paguem ara. En aquella ocasió, CiU va vendre l’acord com un èxit històric, però ara ha quedat evidenciat que aquella negociació no va ser ben dirigida per la dreta catalana, que no va saber aconseguir el que Catalunya necessitava. Ara, no podem permetre que succeeixi el mateix. No podem acceptar cap proposta per sota d’uns mínims pactats i decidits a Catalunya. No es pot aprovar una proposta retallada pertot arreu, com l’Estatut. I si al govern espanyol no li sembla bé, serà el moment de tençar la corda; i si volen jugar a estirar la corda, els que l’hauríem de trencar hauríem de ser nosaltres. Actualment, l’executiu central proposa cedir el 50% de l’IRPF, l’IVA i en el cas català preveu arribar fins al 58% en els impostos especials. Això no pot ser acceptat de cap manera. Catalunya no pot acceptar res que estigui per sota del concert econòmic d’Euskadi i Navarra. I el fet de voler un nou finançament no hauria de ser vist des d’Espanya com un acte d’insolidaritat, ja que Catalunya ha estat els darrers vint anys amb un dèficit fiscal espectacular, tot per tal d’equilibrar la societat espanyola. Però ara ha quedat clar que el mecanisme de solidaritat interterritorial penalitza injustament a les comunitats que més donen. També aprofito per a recordar que, incomprensiblement, les balances fiscals encara no han sigut publicades, però els estudis realitzats al respecte i les balances d’anys anteriors han fet palès l’espoli fiscal que hi ha a Espanya, afirmació que ha estat subjectivitzada per diversos sectors espanyols, que a més, han criticat l’intent d’aconseguir un millor finançament per a Catalunya.

És totalment intolerable que als catalans se’ns titlli d’insolidaris, com ha fet Madrid des de la implantació del neofranquisme. Els motius? Des del dia 1 de gener del 1986 fins el passat dimarts dia 9 de setembre Catalunya ha acumulat un dèficit fiscal de 186.215.994.991,00 euros, segons dades del Grup de Treball per a l'Actualització de la Balança Fiscal de Catalunya, designat per la part catalana de la Comissió de Valoracions Administració de l'Estat (Generalitat de Catalunya). Però l’ofegament no s’acaba aquí; hi ha més exemples de discriminació. Per cada euro de peatge que paga un madrileny, un català en paga 40. Madrid rep el 14% de la inversió de l'Estat, més que el pes de la seva població, mentre Catalunya la meitat del que ens correspon per població comparat amb la capital. La Comunitat de Madrid, amb un milió menys població que Catalunya, reb un 9% més inversió pública i Catalunya un 33% menys que la mitjana. I podria seguir amb una llarga llista, com vaig fer en un article passat sobre el per què necessitem la independència. Penso que ha tornat a quedar evidenciat que Catalunya depèn de Madrid (com vam veure amb el referèndum d’Euskadi), i que així no podem avançar. Si Catalunya no trenca amb Espanya, trencarà amb el futur, i això no es pot permetre.

A més, aprofito el dia de la Diada per recordar que la cadena de televisió Telecinco, la la que té màxima audiencia a Catalunya, es va adherir al Manifiesto por la lengua común, que el passat 23 de juny va presentar un grup d’intel·lectuals a Madrid, entre els quals hi ha Mario Vargas Llosa, Fernando Savater o Álvaro Pombo, que demanen que el parlament espanyol elabori una normativa per fixar que el castellà sigui la llengua oficial de tot el territori i l’única “que pot ser-li suposada als seus ciutadans”. Des d’aquest moments ja és a la llista d’establiments o empreses non grates de molts sobiranistes i defensors de Catalunya i el català, juntament amb el diari El Mundo, El Corte Inglés, els supermercats Dia, la Caixa... Per sort, d’altres intel·lectuals han sortit en defensa de la llengua. “Negar la prioridad del catalán en Cataluña es majadería equivalente a negar a la comunidad catalana el título de nación por temor a los excesos de la reivindicación política. Si no es nación una comunidad políticamente independiente y culturalmente singular desde el siglo VIII, con pasado expansionista y colonial, lengua propia afianzada en una literatura de resonancia universal, derecho privado diferente y voluntad ininterrumpida de sobrevivir como nación, que nos cuenten qué entendían por tal los reinventores de ese concepto en el romanticismo revolucionario y republicano”, va assegurar Carlos Barral, escriptor nascut a Catalunya, tot i que la seva obra és en castellà. Tanmateix, el Partit Popular i l’altre partit espanyolista, el PSC-PSOE, no han mostrat cap interès per defensar la llengua que parlen més de 10 milions de persones.

Com diu un amic, la independència és l’únic camí!

No ens hem d’adaptar a la natura; nosaltres som la natura

2008-09-10T12:57:00.016+02:00

En el que segurament és uns dels millors articles publicats fins al moment al bloc, Itmar Zomeño intenta expressar la seva opinió sobre un dels temes que més debats ha centrat darrerament. Ha volgut subratllar que no vol inculcar la seva filosofia a ningú ni que pensem que les seves paraules són una veritat absoluta.

Per Itmar Zomeño

Al meu entendre, l’home en sí no té poder, sinó que té un afany destructiu que és el que provoca un conflicte amb la natura. Doncs bé, la natura és l’únic element que ens envolta sempre, i l’únic contra el que l’ésser humà no es podrà rebel·lar absolutament mai, ja que -ben mirat- també nosaltres som part de la natura. A més, és la que ens ha creat i només ella hauria de poder imposar-nos lleis. Ara, precisament, vull parlar sobre un dels problemes més grans que ha creat l’ésser humà: les lleis.
Des de que l’home ha conegut les lleis (ja siguin legislatives, religioses o ètiques basades en elles) l’home s’ha trobat amb moltes dificultats, ja que moltes vegades les lleis obliguen a l’home a obeir a contracor i això provoca que l’home tingui ànsies de llibertat i s’intenti rebel·lar contra la natura, cosa que provoca l’autodestrucció. Per tant, les úniques lleis que l’home hauria d’obeir són les de la natura. L’home no ha viscut mai per influir, si no per ser influir per la natura.

En el punt que l’home és lliure és quan s’escapa d’aquelles influències que li han estat imposades (psicològiques, morals o el mateix medi). Quan això succeeix l’home crea una simbiòsi amb la natura i deixar de ser l’individu per passar a formar part del col·lectiu. Però malauradament, és evident que l’home actual difícilment podrà deixar de banda l’egoisme, per tant, només quan s’alliberi dels seus estímuls imposats aconseguirà ser part de la natura.
Ser la natura es la nostra meta, però l’ésser humà encara no s'ha acostumat a donar-ho tot per no rebre res a canvi a curt termini; només quan aixo succeeixi podrem assaborir la llibertat.

No és qüestió de diners; és qüestió de justícia

2008-09-08T23:38:00.009+02:00

Per Marc Nicolich

En aquests moments, marcats pel debat sobre el nou model de finançament de Catalunya, entenc que el principal problema de la Generalitat de Catalunya i de l’Estat Espanyol és la poca correlació que hi ha respecte el tema del finançament entre el nou Estatut de Catalunya i les lleis de l’Estat Espanyol.
Hi ha incongruències en cada un dels escrits que sempre fan decantar la balança cap a un cantó o cap a un altre. Però en darreres negociacions, i més després de les declaracions d’Alfonso Guerra, ha quedat palès que l’Estat Espanyol està tenint una actitud prepotent i pedant, sense ganes d’arribar a un acord derivat d’una llei que van votar una àmplia majoria dels catalans.
Arran d’això, una de les solucions que ens passa pel cap a molt catalans és la independència, però està més que clar que aquests usurpadors no ens la donaran. I la raó és la mateixa per la qual no ens concedeixen ser comunitat autònoma amb concert econòmic, anomenades comunitats forals, com són Navarra i el País Basc, que disposen de total independència econòmica. La raó és que Espanya està vivint a costa de Catalunya. Catalunya és una comunitat amb règim comú, és a dir, que tota la renda que aconsegueix va a parar a una “cistella” comú, on hi aboquen recursos totes les comunitats autònomes excepte Navarra i Euskadi. Després de que totes les comunitats hagin contribuït amb tots els seus beneficis, l’Estat fa una repartició “equitativa” (amb moltíssimes cometes) de tota la suma entre totes les comunitats autònomes.

Les dades són molt importants: Catalunya aporta de mitjana en 5 anys un 110% a la “cistella”, és a dir, aporta una desena part més del que ha rebut l’any anterior de la repartició que ha fet l’Estat. En canvi, Valencia tan sols aporta un 90%. Però no és una de les comunitats autònomes que aporta menys, ja que per sota seu es troben casos espectaculars com són Andalusia, Extremadura i Galícia, entre d’altres. El problema no seria tan greu si a Catalunya li tornessin un 10% menys del que a aportat, però les xifres d’aquests últims anys no ho demostren. Algunes d’aquestes xifres no superen el 85%. I és que no és just rebre menys que donar, i això és una clara mostra de que l’Estat Espanyol ens vol enfonsar, ens enfrontar amb el Govern per deixar-nos en evidència, vol que ens rebaixem al seu nivell i que piquen a l’ham que ens té preparat, però no ho podem fer, hem d’aguantar, i hem d’esperar, hem de ser més hàbils que ells, i quan sigui el moment, els tindrem acorralats a la seva pròpia trampa. No és qüestió de diners, és qüestió de justícia.

La Casa Gran del catalanisme?

2008-07-29T22:39:00.000+02:00

Crec que les declaracions del número dos de Convergència sobre el català del President de la Generalitat, José Montilla, són totalment innecessàries, excloents i fora de lloc. El català, històricament, ha sigut una llengua integradora, però ara, pel que es veu, els promotors de la casa gran del catalanisme no ho entenen així. Declaracions com les de Puig, que va dir que “el President destrossa la nostra llengua” i que “ni tan sols llegint és capaç de tenir una mínima dicció i pronunciació correcta de la nostra llengua”, fan que molta gent nouvinguda no s'atreveixi a parlar en la nostra llengua. I d'aquesta manera és impossible que Catalunya avanci cap a un futur igualitari. Hem de valorar els esforços de les persones nascudes en altres punts per integrar-se i parlar en la nostra llengua, encara que ho facin amb menys fluidesa que algú que ha pogut tenir un ensenyament en català. Ara bé, per a gent com a Puig, un ressentit incapaç d'acceptar democràticament el resultat de les passades eleccions, és més important la manera d’expressar-se d’una persona que les seves idees i ganes de treballar per a millorar allò que el seu partit va espatllar durant 23 anys. I, senyor Puig, seguint amb la seva regla de tres, si bé els funcionaris han de passar exàmens, proves i tests psicotècnics, potser els polítics també s'haurien de sotmetre a algunes proves abans de dedicar-se a la política, no? I a veure quants en queden.

Volem un referèndum

2008-06-27T23:48:00.000+02:00

El 20 de maig, la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) va elaborar un estudi anomenat “Llengua i identitat a Catalunya 2008” que va reflectir que entre un 52% i un 62% dels catalans votarien favorablement en un referèndum democràtic d'independència de Catalunya. L’estudi va ser realitzat a 1108 persones majors de 15 anys, però tot i això, van sortir partits polítics posant en dubte aquests resultats. Hi ha molts sectors que argumenten que Catalunya no vol la independència. Això del què volem la majoria dels catalans, per què no ho comprovem algun dia amb un referèndum on tots puguem opinar i ens deixem estar d'apreciacions subjectives? Per què ens neguen els dret a posicionar-nos mitjançant un referèndum? No estem en una democràcia? Doncs si és que estem en un país en el que ja no queden restes del franquisme que ens permetin celebrar una consulta popular sobre el nostre futur. Que no tirin enrere la proposta de Juan José Ibarretxe que ha sigut aprovada al Parlament basc. Que no tinguin por d’afrontar una realitat, com és la voluntat independentista de moltes persones de Catalunya i d’Euskdai. Però és clar, els partits espanyols i els satèl·lits dels partits espanyolistes (PSC, ICV, etc.) s’amaguen i aprofiten la Constitució per a dir que els referèndums s’han de celebrar a la totalitat d’Espanya. D’altres diuen que mirem el DNI per a refrescar-nos la memòria sobre quina nacionalitat tenim. El que és més curiós de tot és que hi ha catalans (persones nascudes a Catalunya, diguem-ho així) que també creuen que els independentistes tenim un problema. Els que tenen problemes són aquells que es defineixen en base al què li diuen uns papers, uns papers que no s'han escollit, sinó que s'han imposat.

Democràcia a Espanya?

2008-06-27T17:42:00.000+02:00

Es defineix la Transició com el període de temps comprès entre la fi de la Dictadura franquista i el restabliment de les institucions democràtiques a Espanya, a través d'una nova restauració borbònica. Però la Transició no va ser més que una maniobra de distracció que va forçar la prescripció amb total impunitat dels delictes comesos pel règim franquista, l'acceptació de la voluntat del dictador (el Rei Joan Carles I va ratificar en el seu càrrec al President del Govern del règim franquista, Carlos Arias Navarro), una traïció als represaliats i un ofegament dels nacionalistes i independentistes. Va ser la solució que convenia als que la van fer. I la van fer entre ells, entre dretes i esquerres. Com va dir Fernando Abril Martorell, “la Transició la van fer persones, no partits”. La transició va ser l’escut per a tots aquells que haurien d’haver anat entre reixes, tan d’un costat com de l’altre. Va ser un error, va estar mal liderada, i ara en paguem les conseqüències. El mateix passa amb la Constitució, feta per polítics que anteriorment havien estat al Govern de Franco, com Fraga, i polítics coaccionats per militars franquistes. Són lleis medievals, lleis que antidemocràtiques, que no afavoreixen la igualtat i que impedeixen la llibertat de les nacions que hi ha dintre d’Espanya, que no és una nació, sinó un estat plurinacional.

Un exemple molt clar de la regressió de la Constitució el trobem avui a Euskadi. El Lehendakari basc, Juan José Ibarretxe, vol consultar al seu poble una qüestió tan important com el futur d’Euskadi i no podrà fer-ho, encara que compti amb el suport del Parlament basc (34 a favor i 33 en contra) i cregui que preguntar al poble és escoltar al poble. Els motius? Els dos partits majoritaris d’Espanya no volen que es celebri aquest referéndum. Socialistes i populars argumenten que és anticonstitucional, i que els referèndums s’han de celebrar a la totalitat d’Espanya. Ibarretxe ha respòs que "no divideix qui pregunta, sinó qui prohibeix consultar", i ha defensat que "la democràcia no consisteix en impedir a una societat que opini, sinó en consultar".

Per què no pot, el màxim dirigent d’una nació, consultar mitjançant un referèndum al seu poble? No pot fer una consulta popular per decidir un tema tan important com és el futur del poble basc? Canadà –nació que ha sigut sempre un exemple de democràcia- va permetre a Quebeq fer un referéndum d’aquest estil. Però a Espanya es veu que no és possible. Deu ser perquè els dirigents que hi ha hagut de la Guerra cap aquí han fet les coses a la seva manera, sense que els importés la opinió ciutadana.

Som-hi Rússia

2008-06-23T18:38:00.000+02:00

Després del partit d’avui entre Itàlia i Espanya, tinc el dubte de què és pitjor, si la victòria del combinat espanyol o la comprovació del que fins ara tan sols em temia.

No m’hauria pogut imaginar mai que tanta gent animés a la Selecció Espanyola, excusant-se amb els mateixos arguments que Carles Puyol: “a todo el mundo le hace ilusión que lo convoquen en la selección de su país (Espanya)”. D’altres argumentaven que “tant per tant, animo a Espanya, ja que hi juguen jugadors del Barça i, a més, és la selecció que més em representa” o “quan hi hagi seleccions catalanes aniré amb Catalunya, però mentrestant vaig am Espanya”. Però anant amb Espanya l'únic que s’aconsegueix és restar suport a la reivindicació catalana, una lluita que a dia d’avui sembla perduda, en part, gràcies a declaracions com les de Xavi Hernández: “Catalunya es innecesaria. Creo que no tiene sentido que exista un equipo de fútbol de Catalunya”. O bé, a declaracions tan raonades i respectuoses com les de Rubén Xaus: “Esto de las selecciones catalanas es para gente que no ha salido demasiado de su casa”.

Per sort, l'última sentència del Tribunal d'Arbitratge de l'Esport de Lausana, que rebutja el recurs de la Federación Española de Bolos en contra de l'ingrés de la Federació Catalana de Bitlles i Bowling al màxim organisme internacional, fa palesa una conscienciació de que les federacions esportives són entitats privades i que per tant, la legislació dels estats no ha d’influir en la seva actuació.

Som els catalans els que nadem a contracorrent, o bé és Espanya el país que fa la seva, sense importar-li res més a part dels seus interessos, com va quedar clar després de la negativa a acceptar la independència de Kosovo (dels pocs països que ho va fer)? El Regne Unit, per posar un exemple, permet que hi hagi seleccions com Escòcia o Gal·les, de llarga tradició esportiva. Però Espanya segueix sent la mateixa estaca que la dels temps de Llach, un país intransigent i amb unes lleis medievals, recollides a la Constitució, que cal recordar que està feta per soldats franquistes. I això que la Selecció Catalana de Futbol va jugar el seu primer partit oficial el 30 de maig de 1904, i no va ser fins al 1920 quan es va crear la Federació Espanyola.

Una mostra més de la discriminació i de la marginació que pateix Catalunya en mans d’Espanya la trobem als Campionats del Món de Natació celebrats a Barcelona el juliol del 2003. Hi van participar 160 països i, d’acord amb els estatuts de la Federació Internacional de Natació, també hi van tenir cabuda nacions sense estat propi com: Antilles Holandeses (Holanda), Aruba (Antilles Holandeses), Bermuda (Regne Unit), Illes Cayman (Regne Unit), Macau (Xina), Palestina (Israel), etc. En canvi, Catalunya no hi va poder participar, tot i que n’era la seu organitzadora.
A nivell personal també s’han viscut situacions límit provocades per la Federació Espanyola. Miquel Masoliver va ser seleccionat per jugar amb la selecció espanyola d'hoquei patins. Es va negar a anar a la convocat i va ser amenaçat de ser multat i suspès sense jugar de 2 a 5 anys. En l'últim moment va poder arribar a un acord amb el seleccionador espanyol i va ser desconvocat. “Vaig donar la meva opinió de que preferia anar amb Catalunya, encara que fossin amistosos, perquè és la Selecció que sento, però vistes les conseqüències em veig obligat a anar amb l'Espanyola”, va declarar aquesta icona de la lluita per a les Seleccions Catalanes.

Per a resumir, em quedo amb un paràgraf d’un text de Lluís Canut: “Si econòmicament l'estat espanyol ja tindria una difícil subsistència sense l'aportació de Catalunya a la balança fiscal, no hi ha un millor plan ADO per l'esport espanyol que disposar de l'aportació dels esportistes catalans. Per això en alguns sectors de la societat espanyola provoca reaccions tant irades haver de renunciar a tot aquest potencial. Perquè sense nosaltres serien molt poca cosa”.

Tal com deia l’Estatut que va sortir de Catalunya i que va ser retallat per totes bandes a Madrid, Catalunya és una nació. I UNA NACIÓ, UNA SELECCIÓ!

Lluita Pel Poder

2008-06-16T16:55:00.000+02:00

En menys d’un mes, els números 2 i 3 del PP han decidit abandonar el partit. Ángel Acebes ha renunciat a ser reescollit com a secretari general i Eduardo Zaplana es dedicarà d’ara endavant a gestionar Telefònica. La marxa dels dos màxims representants de l’aznarisme fa palesa la divisió interna que està vivint a dia d’avui el principal partit de l’oposició. Amb una part de la militància a favor de la renovació i de la centralització del partit i amb l’altra a favor de la línia conservadora i tradicionalista de Maria San Gil, que ha anunciat que no es presentarà a les eleccions al parlament basc, i Ortega Lara, última baixa del partit, el Partit Popular afrontarà d’aquí a una setmana el seu congrés.

El Mundo, el diari més antiprogressista i conservador d’Espanya –amb el permís de La Razón–, va titular fa pocs dies amb: “Rajoy, el líder cuestionado” i més endavant va destacar que Rajoy “se atrinchera con sus fieles pero nadie cree en él para el 2012”. A més, l’exportaveu del Govern Aznar, Miguel Ángel Rodríguez, va avisar a Rajoy: “no esperarás que ahora corran los aznaristas a apoyarte”.

Un altre que –com Acebes, Rato, Zaplana i San Gil– no segueix al partit és Josep Piqué. Acebes se’l va carregar per catalanista i per centrista, i Rajoy se’n va rentar les mans. Des de llavors fins ara no transcorregut ni tan sols un any. Després de la derrota electoral del 9 de març, Rajoy pretén presentar-se als espanyols com un centrista. Fins fa molt poc era ell qui perseguia als centristes o deixava que el tàndem Acebes-Zaplana ho fessin. Queda demostrat, doncs, que Rajoy no és l’excepció del partit en el que està i que és igual de mentider i de manipulador que la resta de dirigents del seu partit.

Però, la crisi del partit és només deguda al canvi ideològic de Rajoy? La crisi actual del PP és conseqüència de la deriva radical que Aznar va imposar al partit. El president que va donar suport a la guerra a l’Iraq va col·locar al PP cada vegada més a la dreta més extrema, fins a unes posicions tan radicals que l’han allunyat també de la gran majoria de l’electorat, motiu principal pel qual Mariano Rajoy ha hagut de fer un gir de 180 graus en les seves idees. A més, també s'hi ha de sumar els interessos per presidir i gestionar el partit per part d'Esperanza Aguirre, que primer va voler desplaçar a segona fila a Gallardón i que ara, malgrat que digui que no, intenta fer el mateix amb Rajoy. I ara per ara s’està esbossant pels conservadors un futur com el d’ERC, molt difícil per la diversificació d’ideals i d’intencions dels militants del partit. Als populars els caldrà una altra refundació com la del 1989 si no volen perdre molt de terreny en el mapa polític d’Espanya.

Per un món millor: Anarco-comunisme

2008-05-24T12:32:00.001+02:00

Per Jordi Trapé

Estem vivint en una societat on tothom va per lliure, sense tenir en compte les conseqüències; on la gent va de madura, i que de tant madurs que volem semblar, estem podrits; on els diners són la base de tot; on donem excuses amb les multinacionals; etc. Al cap i a la fi som nosaltres els que hem de decidir el camí que triarem, així que res d’excuses. Hem de forjar el nostre destí, intentant ser qui som i no clons, com està passant ara. Es penós de veure, però que hi farem, que la gent és guai si fuma i te amics xungus. Això es ser un imbècil! Primer preocupa’t pel que passa el teu voltant i obre els ulls. Davant d’una societat podrida per tanta maduresa aparentada, demano que es replantegi seriosament el futur de tots, que es trïi la millor opció, que per descomptat sigui l’opció que realment faci progressar la raça humana cap un món gairebé perfecte. Molta gent pensa que no és posible, però realment l’opció existeix i es diu Anarco-comunisme.

La solució és més que simple: treballa i seràs recompensat tenint totes les necessitats cobertes, sense diners. El treball de tots serà per a tots: tu dones, tu reps. I és per això que demano una cooperació entre tothom per tal d’aconseguir l’objectiu primordial, ser feliç i fer feliç als altres, no és gens complicat, es tracta d’eliminar la mica de malícia que tenim, i com va dir molt bé Abraham Lincoln: “al no voler ser esclau, tampoc vull ser amo, hem de ser lliures, lluitar per la llibertat de tots els habitants del món, no voler ser superior a ningú, sigui d’on sigui o sigui com sigui, tots som éssers humans, amb les seves diferencies i semblances, però humans”.

L’Anarco-comunisme necessita una revolució al darrere, una revolució social verdadera, en la que la gent cregui de veritat en un món millor, lliure, sense de perdedors ni guanyadors, sense rics ni pobres. El principal objectiu de la revolució seria donar a conèixer el moviment que ho pot canviar tot. Aquest treball s’ha de realitzar amb el suport de tothom i la revolució ha de ser pacífica, feta a través de l’art i la literatura; per a res s’ha d’utilitzar la violència. Aquesta revolució té com a meta: abolir els diners, la cooperació entre tots els pobles, i també la dissolució de l’estat, aquest últim a la llarga. Amb aquest tres punts es pot aconseguir el que l’ésser humà no ha aconseguit amb tota la seva història, la unió de tots els pobles per un bé comú, la llibertat i la felicitat de tots.

Un cop obtingut el poder, s’impulsarien mesures per encarar les coses cap a un futur prometedor. Primer de tot s’hauria d’instal·lar un nou sistema educatiu, sense competitivitat, amb una educació plena de valors i de veritats. A més, l’estat es quedaria amb els mitjans de producció, i un cop aconseguits aquests dos principals objectius, es procediria a l’abolició de l’estat, i el poder estaria plenament a les mans del poble, com en la estructura teòrica dels soviets i, a partir d’aquí, que el poble decideixi.

Espero que aquest text hagi fet obrir els ulls a algú.

I com va dir el Che: “podrán cortar todas las flores, però nunca acabarán con la primevera”.

I com he dit abans intenta ser tu mateix, decideix, no deixis que els altres decideixin per tu, sigues lliure.

I recorda intenta ser feliç i fer feliç els altres, al cap i a la fi, la vida és per a disfrutar-la al màxim, la felicitat és el més important.

BE A FREE BIRD,

BE YOURSELF,

BE A REVOLUTIONARY.

L'únic camí és la independència

2008-05-20T23:13:00.001+02:00

El vicepresident i ministre econòmic del govern espanyol, Pedro Solbes, va anunciar fa dies que publicaria les balances fiscals de les comunitats de l'Estat espanyol. Solbes, que fa mesos s'excusava en què era "molt difícil" publicar les balances fiscals perquè hi havia més d'un mètode per a calcular-les, va afirmar que es publicaran amb "els dos criteris" que demanen els economistes. Tot i això, va deixar molt clar que els resultats que se'n derivin "no condicionaran ni variaran en cap cas" la negociació del finançament amb les comunitats.

És sorprenent que cap dels governs espanyols que hi ha hagut al llarg de la democràcia (si és que se’n pot dir així) no hagi publicat les balances fiscals quan tocava. Però també és molt lògic. I és que recentment, un estudi de la Fundació Josep Irla va revelar que cada habitant de Catalunya rep 2.622 euros menys del que paga a l'Estat, és a dir, cada català veu com Espanya li roba anualment 2.622 euros. I aquest espoli fiscal segueix en augment dia rere dia, mes rere mes, any rere any... L'any 1995 el dèficit fiscal català era d'uns 8.000 milions d'euros. Aquesta xifra va créixer al 2005 fins als 18.600 milions d'euros, més del doble. Per tant no ha de sobtar a ningú que el govern espanyol vulgui amagar aquestes xifres tan escandaloses.

Però és que encara hi ha qui diu que si Catalunya sigués un país independent no podria tirar endavant per manca de pressupost. Que no podríem gaudir de la sanitat que tenim ara (amb cues d’aquí fins a la Xina per a operar-se); que no tindríem l’educació que tenim ara (l’informe PISA parla per si sol); que no podríem fer bones carreteres (som els únics que paguem peatges); etc. No tinc cap mena de dubte que si Catalunya gestionés els seus impostos i pogués decidir lliurement en què invertir-los no hauríem tingut problemes amb l’aeroport del Prat, amb les rodalies, amb la sequera...

I d’aquests números n’extrec tan sols una conclusió: l’únic camí és la independència!

Pèssima salut democràtica

2008-05-18T01:39:00.000+02:00

L’estiu del 2002, un jove de Terrassa, en Franki, va ser condemnat a 2 anys i 7 mesos de presó per haver assistit –suposadament, ja que no hi ha proves que acreditin la seva participació als fets pels quals ha sigut jutjat, tal com van confirmar els policies que van declarar al judici- a la despenjada de la bandera espanyola del balcó de l’Ajuntament de la seva ciutat. Aquest fets es van produir durant la festa major de Terrassa, i tot i que el jove no tenia antecedents penals, haurà de complir la seva condemna al costat de lladres, violadors i assasins.

Que sigui més important un trosset de roba que la vida d’algunes persones em resulta, si més no, surrealista. Però per al magistrat Rovira del Canto són més importants 10 centímetres de la seva bandera, que la vida d’algunes persones. Això queda clar en veure que per a treure la bandera espanyola del teu Ajuntament et cauen gairebé tres anys, el mateix temps que li va caure al Farruquito per atropellar un home i donar-se a la fuga.

L’escriptora Isabel-Clara Simó va manifestar que “les lleis medievals espanyoles això ho tipifiquen com a delicte. Només l’espanyola. La catalana la pots cremar, embrutar o rebregar; per tant, no valen els arguments que són coses que poden ferir la sensibilitat de la gent. No: ho consideren delicte perquè és un símbol d’un Estat, i un símbol, per a aquests retrògrads, és més important que les persones. I que consti que els ultres judicials que promouen aquesta mena de lleis obsoletes són els mateixos que s’escandalitzen perquè ‘els moros’ s’ofenen per les caricatures de Mahoma”. L’excusa de l’empresonament es troba, doncs, en les lleis franquistes encara vigents que defensen els símbols del Poder per sobre el dret a la llibertat d’expressió. Un altre fet sorprenent és que els símbols espanyols són sagrats; els catalans no. Per això no hi ha cap persona a la presó acusada d’ultratge a la bandera catalana. Cal recordar que van ser els mateixos Mossos els que van negar la crema d’una bandera catalana a Sant Cugat del Vallès el passat 11 de Setembre.

També sobta que el govern del PSOE, suposadament un partit progressista i d’esquerres, hagi denegat repetidament l’indult, i que la Conselleria d’Interior d’en Saura, que sembla que es preocupi més per les injustícies del Tibet que per les d’aquí, hagi reprimit les protestes en contra d’aquest empresonament sense motius.

Queda clar, doncs, que aquesta sentència és una mostra més de la pèssima salut democràtica d’Espanya, que cada dia fa més palesa una manca de maduresa com a Estat modern amb llibertat d’expressió i opinió, com ho van ser al seu dia la condemna a Jaume Roura i a Enric Stern per la crema de fotografies del Rei, i la multa a El Jueves per la famosa portada dels Prínceps.

L'enrenou de la Sequera

2008-04-22T18:47:00.000+02:00

Iniciativa de les Terres de l’Ebre ha demanat la dimissió del conseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar, i exigeix al partit que surti del govern si s’allarga el minitransvasament. Per la seva banda, els càrrecs públics d’ERC a l’Ebre no pleguen per evitar que els substitueixin pels d’un “partit trasvasista”, encara que han reconegut estar totalment en contra del trasvasament i sentir-se incòmodes per la situació actual. De moment sembla que aquest projecte tirarà endavant, encara que l'acord amb la Plataforma en Defensa de l'Ebre (PDE) el 2003 ho rebutjava perquè el país «no necessitava» aigua externa, segons els firmants del compromís de no portar aigua de l’Ebre a Barcelona i rodalies. I això és el més sorprenent; Montilla, Carod i Saura van signar personalment el Comprimís de l’Ebre, i ara, li donen suport. Era l'època en què el Plan Hidrológico Nacional (PHN) del PP, amb el suport de CiU, preveia transvasar l'Ebre cap al País Valencià i Múrcia i interconnectar la xarxa del Consorci d'Aigües de Tarragona amb la de Barcelona. El govern català demanava a Zapatero que també derogués la portada d'aigua a Barcelona que defensaven el PP i CiU. Finalment, la interconnexió que ara es farà també va ser anul·lada. Què ha passat des d’aleshores? Ja no són antitrasvasistes? Ja no són ecologistes? El què si que han demostrat és ser uns desvergonyits i uns hipòcrites! La diferència entre llavors i ara és únicament que a dia d’avui estan al Govern i que van amb el cotxe oficial. El que crec que he de dir és que com va dir el conseller Baltasar, "el tripartit ha posat per davant els interessos dels ciutadans en comptes de mirar el cel o fins i tot resar perquè no plogui".

Però aquest afer té una doble lectura: la figura del President Montilla. Està molt clar que José Montilla no és el millor comunicador ni tampoc un home que parli pels descosits. Ara bé, ha demostrat ser molt i molt intel·ligent. Primerament, els socialistes van veure que el seu rival polític més directe era ERC. El PSC veia en Esquerra un futur rival dins el marc de les esquerres progressistes, i durant quatre anys, l'entorn socialista va buscar qualsevol error d'Esquerra per evidenciar que els republicans no podien ser una opció real de govern. No obstant, quan van arribar les eleccions de 2006 els únics del govern que van aconseguir aguantar el tipus i augmentar representació van ser els d’Iniciativa. Aquí va tornar a demostrar que és un home molt llest: conselleria d'Interior per en Saura i mantenir la de Medi Ambient, donada, precisament, a Baltasar. Joan Saura ha tingut problemes a Interior, amb els Mossos i amb col·lectius socials que no poden entendre que algú que havia dit que era antisistema manés a la policia. Francesc Baltasar, per la seva banda, ha sigut l’ull de l’huracà i ha deixat molt tocada la imatge d’ICV amb el tema de l’aigua, mentre que Montilla i el PSC n'han sortit més ben parats.

És l'hora de la veritat

2008-04-09T22:48:00.000+02:00

Per Marc Nicolich

Estem tips de sentir tantes advertències sobre la sequera. “Aquest any hi haurà sequera” o “aquest any hi hauran restriccions d’aigua” o “aquest any les passarem magres”, hem sentit últimament. El fet és que des de fa uns quants anys aquest tema s’ha convertit en un dels principals problemes de l’època calorosa. I tothom diu que hem d’estalviar aigua, que hem de prendre les mesures convenients i complir-les, o simplement que no gastem tanta aigua. Ara bé, fins aquí estaríem d’acord si les coses fossin realment com diuen, però el fet és que patim sequera perquè als peixos grossos els dóna la gana. Si, senyors, els peixos grossos, els mateixos que ara tenen Catalunya a les seves mans, els mateixos que ens manipulen i ens diuen que la culpa és tota nostre perquè malgastem aigua i del canvi climàtic perquè està afectant al nostre ecosistema.

Però a mi em cauria la cara de vergonya de dir això quan la seu de “Aigües de Barcelona” té un jardinet molt i molt maco amb, endevineu què. Una font. I una font de les grosses. Fins aquí pots pensar “no m’agrada gaire però com que és un circuit tancat no passa res”. I és cert. Però arriba un punt en que l’aigua s’embruta, s’evapora, o simplement es vessa. I quan arriba aquest punt s’ha de renovar. Això suposa ja una despesa d’aigua del tot innecessària i il·lògica. Però no només és aquest el problema. La cara dura de tota aquesta gent arriba a extrems esperpèntics quan saben que, a les canonades que porten aigua a Barcelona es perden des de fa 3 anys uns 432.000 litres d’aigua al dia, i no arreglen la situació. Ara mateix són tot promeses i més promeses. Però, qui les complirà ? És una pregunta que mai sabrem contestar. Aquest és el problema de “Aigües Ter-Llobregat” (ATLL). Segons càlculs municipals, la pèrdua és de 18 metres cúbics d’aigua cada hora. L’aigua va a parar a una riera que prové de la mina de Canyet i que travessa un barri i algunes zones d’horts, fins arribar al mar. Ara, l'Ajuntament es planteja reutilitzar l’aigua per regar parcs o jardins, almenys fins que la companyia hagi reparat l’avaria, segons informa El Punt. Segons ha explicat l’Ajuntament de Badalona en un comunicat, porta anys reclamant que la fuita de la canonada de conducció Cardedeu-Trinitat es repari i es deixin de malbaratar els recursos hídrics. "L'aigua de la riera de Canyet és un tema històric que des de l'Àrea de Medi Ambient i Mobilitat de l'Ajuntament de Badalona s'hi porta anys treballant per tal de recuperar-la", han explicat. L'any 2005, en el marc del primer decret de sequera, l'Ajuntament es va plantejar poder aprofitar aquesta aigua per regar el parc de Montigalà, han afirmat. L'elevat cost d'aquesta inversió, que incloïa la construcció d'un dipòsit de grans dimensions i la canalització de l'aigua fins el parc, va fer que des de l'Àrea de Medi Ambient es treballés per assegurar que el cabal existent es mantingués al llarg del temps, han explicat. "Un cop inspeccionat l'origen de l'aigua, es va tenir la sospita que la major part del cabal provenia de una fuita de la conducció Cardedeu-Trinitat propietat d'ATLL", han assegurat.

L'Ajuntament es va posar en contacte amb els serveis tècnics d'ATLL i, desprès de vàries visites sobre el terreny i de les analítiques corresponents, es va comprovar que una part importat del cabal, al voltant del 80%, era aigua compatible amb la d'origen de la conducció Cardedeu-Trinitat
Així doncs, a tall de conclusió, entenc que estem estalviant l’aigua que perden les canonades, i jo penso que ja n’hi ha prou de tants transvasaments i tantes histories, ara és l’hora d'afrontar els problemes de cara, senyors, ara és l’hora de la veritat.

Hipocresia davant dels conflictes

2008-04-04T23:16:00.001+02:00

Per què no criden els comunistes que van cridar contra la guerra a l’Iraq contra els xinesos que estan exterminant el poble tibetà? És totalment cert que George Bush és un desvergonyit i un assassí en tota regla. Ha fet matar més de 65.000 civils a l’Iraq, la immensa majoria dones i nens. No ha trobat les armes de destrucció massiva que li van servir com a excusa per envair l’Iraq, ha destruït l’Afganistan, ha atemptat contra la llibertat dels països de l’Amèrica Llatina, ha creat noves formes de tortura i reclusió a Guantánamo i malgrat això, Bin Laden encara és lliure. Mentrestant, els amos del món, els seus Estats Units, són la nació més endeutada del planeta, la que més problemes de pol·lució té, la més contaminada i la més colpejada pels canvis climàtics. A més, tenen un nivell de pobresa extraordinària, amb l’esperpèntica xifra de més de 30 milions de pobres que no tenen com seguir endavant, com bé vam veure a Nova Orleans amb el Katrina. És evident, doncs, que Bush, si tingués –que no en té- una mica de dignitat, hauria plegat fa temps. Però no ho ha fet ni ho farà. Quan aquest assassí vestit amb camisa i corbata va ordenar iniciar una guerra amb objectius estricatament econòmics, molta gent va sortir al carrer a protestar. Ara bé, la Xina, un dels molts país comunistes arruinats i oprimits per aquest tipus de sistema de govern, reprimeix i tortura els tibetans i la resta del món se’n renta les mans. És aclaparador el silenci de les esquerres davant del genocidi del Tíbet. La situació de repressió que està patint el poble tibetà, amb atacs a la seva llengua, la seva cultura i a la seva independència és tan criticable com la guerra a l’Iraq. La Xina està duent a terme una guerra bestial contra els tibetans, utilitzant tot tipus d’armes i sense importar-li la gent que mor defensant la seva identitat. Si els opressors no fossin xinesos, sinó americans, no tinc cap mena de dubte que ecologistes, antiamericans i pacifistes estarien picant cassoles i movent cel i terra per defensar els drets dels pobres tibetans. Però com que qui extermina una nació és un país comunista, ningú no protesta. És, si més no, sorprenent!

La religió va néixer de la ignorància

2008-04-02T19:07:00.000+02:00

La religió va néixer de la ignorància. El poder dels sacerdots cristians s'alimenta de l'ignorància, la por, i la debilitat de les persones. A qui té fe, li va molt bé creure en Déu, bàsicament per donar una explicació als problemes i a les preguntes que l’inquieten i que raonadament, mai no havia pogut resoldre abans de tenir un factor extern al que responsabilitazar de tot allò que ens preocupa. Però, què és la fe? Si busquem al diccionari l’antònim de la paraula fe, trobem raó. La religió arriba allà on encara no ha arribat la intel·ligència humana. Serveix per a donar una explicació de tot el què el coneixement humà desconeix. Qui sóc jo? D’on vinc? On aniré? Per què sóc aquí ? Per desgràcia, l’ésser humà encara no ha pogut raonar ni sol·lucionar aquestes preguntes, i per tant, hi ha qui les atribueix a un factor extern, en aquest cas, la religió. Quan parlo amb l’àvia i li dic que a l’ésser humà no l’ha creat Déu, sinó que venim de l’evolució de les espècies, quan li dic que ningú pot ressucitar, que ningú pot obrir tot un mar amb un bastó, etc. em demana: si no ens ha creat Déu, qui ho ha fet? Si no anem al cel, on anirem? A ningú se li escapa que a l’espècie humana no ens agrada desconèixer alguna cosa, ni acceptar que hi ha certes coses que el nostre coneixement no pot abastar, i per tant, és més fácil i més còmode atribuir fets irraonables i, de moment, inexplicables a Déu. Els humans busquem la felicitat, i una part de la felicitat s’aconsegueix mitjançant el saber. Per tant, si no sabem alguna cosa i no la podem raonar, no obtenim la felicitat completa. La solució que ha buscat l’home a aquesta ignorància ha sigut crear un element extern al que atribuir tot allò que no pot atribuir a res més. Com molt bé va dir el filòsof alemany Friedrich Schleiermacher, a finals del segle XIX, la religió és un sentiment de dependència absoluta. Anys més tard, Karl Marx va reafirmar a Schleiermacher, i va dir “la religió és el sospir de la criatura aclaparada, el cor d’un món sense cor i l’ànima d’una època sense ànima. És l’opi del poble”.

Sigui o no un sentiment de dependència o una droga pel poble, la religió és clarament una manera de resoldre la necessitat d’obtenir consol, una figura paternal i d'explicar les coses difícils d'entendre, entre elles la mort. Ara bé, és bo que l’home depengui, en moments de crisi i de tristesa, de la religió? En principi, no hi hauria d’haver cap mena de problema, ja que és una forma de consolació i és un suport emocional. Però si l’home no hagués atribuit els misteris de la humanitat a la religió, segurament ara estaríem molt més avançats en tecnologia i en medicina. Per què la religió s’oposa a la utilització de mètodes anticonceptius, a la investigació amb cèl·lules mare, a l’avortament, als casament homosexuals...?

Des del meu punt de vista, sabríem qui som, on anem i d’on venim si durant la història no ens haguéssim comformat amb que Déu és el creador de tot. A més, no és bona una dependència tal, i ja s’ha vist al llarg de la història que el clergat ha utilitzat aquesta necessitat social per encaminar la gent cap on els ha convingut. I actualment, aquesta necessitat de la societat s’està encaminant cap a guerres entre religions, com en el passat es va conduir la necessitat cap a barbaritats com la Inquisició. Una catedral medieval consumia centenars d'homes i segles per la seva construcció. La música sagrada i les pintures van monopolitzar enormement el talent medieval i el del Renaixement. Milers, segurament milions, de persones han mort, acceptant primer la tortura, per la lleialtat a una religió. Gent devota ha mort pels seus déus, assassinat per ells, dejunat per ells, suportat flagells i jurat silenci pel bé de la religió. Així doncs, penso que ens hauríem de qüestionar si val la pena seguir tenint algú que ens domini i ens manipuli segons li convingui, però que ens dongui suport emocional en certs moments. Jo penso que no.

Per què ens cal la independència?

2008-03-24T17:24:00.000+01:00

Sovint acostumen a preguntar-me per què molts catalans volem la independència. Doncs bé, en primer lloc per acabar amb el menyspreu i el rebuig que Catalunya i els catalans hem rebut al llarg de la història. La gent sol posar cara de no entendre ben bé aquest motiu, i em diu que això son causes que els independentistes donem però que no tenen ni cap ni peus. Per tant, he decidit posar alguns exemples.

Ja al segle XVII, l’escriptor espanyol Francisco de Quevedo ens llançava les “perles” que segueixen: "el catalán era la criatura más triste y miserable que Diós crió. Son los catalanes el ladrón de tres manos." No obstant, però, cent anys després, el pensador francès Voltaire va replicar a Quevedo i va defensar que "Catalunya pot prescindir de l'Univers sencer i, en canvi, els seus veïns no poden prescindir d'ella”. L’any 1802, el capellà i escriptor valencià Jaime Villanueva va preguntar-se: "¿Por qué se ha de continuar la enseñanza del catecismo y oraciones en el vulgar catalán a los niños en la escuela? ¿No es esto cerrar la puerta al tesoro que esconde la lengua castellana? El 1907, Miguel de Unamuno va declarar al diari “El Mundo” que "si el Estado no impusiera el castellano en toda España, los dialectos se impondrían al castellano". Altres frases esperpèntiques les va deixar anar Manuel Azaña, expresident de la República Espanyola, al dir que "una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos. Yo no he sido nunca lo que llaman españolista ni patriotero. Pero ante estas cosas me indigno. Y si esas gentes van a descuartizar a España, prefiero a Franco ." Sencillament al·lucinant. Un altre que es va quedar a gust amb Catalunya va ser Antonio Machado, que anys després seria ajudat per una catalana, Mercè Rodoreda, al fugir cap a França. Machado, a Apuntes y recuerdos de Juan de Mariena, va comentar que "de aquellos que dicen ser gallegos, catalanes, vascos...antes que españoles, desconfiad siempre. Suelen ser españoles incompletos, insuficientes, de quienes nada grande puede esperarse". Un altre poeta que m’ha deixat sorprès ha sigut el Premi Nobel de literatura Vicente Alexandre, al dir l’any 1952 que "los catalanes no se contentarán con publicar sus libros en catalán, lo que es enteramente justo, sino que en una nueva etapa, cuando llegue, si es que llega, la democracia, querrán que toda la enseñanza en Cataluña se dé en catalán, y el castellano quede completamente desplazado, y se estudie solo como un idioma más, como el francés. A esa desmembración lingüística me opondré siempre, como se opusieron Unamuno y Ortega en el Parlamento de la República". Del que no m’he sorprès gens ha sigut del Ministre franquista Manuel Fraga, que l’any 1968 va recordar que "¡Hay que decir español y no castellano! El español es la lengua de todos. Se ha transformado ya en la lengua de España. Haré todo lo posible para evitar que se destruya la unidad nacional. Porque Cataluña fue ocupada por Felipe IV, fue ocupada por Felipe V, que la venció; fue bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario; y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger el fusil de nuevo. Por consiguiente, ya saben ustedes a qué atenerse, y aquí tengo el mosquetón para volverlo a utilizar."

Anys més tard, el socialista Juan Carlos Rodríguez Ibarra va gosar dir que "Cataluña es una comunidad más rica que Extremadura, no porqué le haya tocado la lotería, sinó porqué ha estado robando políticamente al resto de las regiones durante el régimen anterior". Una altre política de l’època, Celia Villalobos, va denunciar l’any 1994 que "nuestro dinero se lo están llevando los convergentes (catalans), cuando hemos sido los andaluces los que hemos levantado Cataluña". Un altre alt càrrec del PP, Eduardo Zaplana va expressar l’any 2000 que “el nacionalismo es cosa de analfabetos”. I per si això no fós prou, Vidal Quadras va explicar el 1999 que “Pujol es, en el fondo enclaustrado de su alma diminuta, un fascista totalitario que, si pudiese, dejaría pequeños a Stalin, a Hitler, a Mussolini, a Castro y a Pol Pot”.

Aquests, tan sols són alguns exemples de l’opressió que hem rebut a partir del 1714. Però no només ens insulten amb paraules, sinó que també s’atreveixen –i fins ara els hem deixat- a abusar de nosaltres amb fets. Els catalans tenim una cultura i una llengua diferents a la resta d’Espanya que no se'ns respecten. Com molt bé va pensar Leopoldo Calvo Sotelo, que l’any 1983 va dir que “hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que comporta”. I així mateix s’ha fet. Però no només això, sinó que la nostra llengua reb cada dia maltractaments a Espanya i a Catalunya. I també en posaré exemples. Els jutges del Tirol italià tenen l'obligació de conèixer l'alemany, llengua pròpia dels habitants de la zona. El jutges que exerceixen a Catalunya no tenen l'obligació de conèixer el català. Fins i tot es pràctica habitual obligar a acusats i testimonis a expressar-se en castellà i prohibir-los l'ús del català. I d’això també en posaré exemples. Les dades oficials del Departament de Justícia de l’any 1999 sobre els jutges que fan sentències en català són esgarrifoses. Un 82,92% dels jutges van declara que mai fan sentències en català. Un altre 15,51% en fa a vegades, i només un 1,49% en fa sempre. Però no només rebem abusos lingüístics. Als Jocs Olímpics d'Atenes de l’any 2004, hi van participar 12 nacions sense estat (Puerto Rico, Palestina, Hong Kong...). No obstant, l'estat espanyol persegueix sistemàticament qualsevol activitat de les seleccions esportives catalanes i sanciona amb severitat els esportistes catalans que no volen competir amb la selecció espanyola. També som objecte d’abusos econòmics. I aquí ve un altre exemple molt clar: Andalusia té 8 vegades més quilòmetres d'autopistes gratuïtes que Catalunya amb la meitat de cotxes. És a dir, per cada quilòmetre d'autovia que té un conductor català, un d'andalús en té 16. Segons Javier Tusell, historiador espanyolista, l’any 1999 sortien cada dia de Catalunya en direcció a Espanya, sense retorn, 3000 milions de pessetes. I segons dades de J.M.Batista i Roca, cada ciutadà català pagava l’any 1960 a l'Estat 2.943 pessetes i en rebia, en serveis públics, 579. O sigui que un català pagava 570 pessetes més que un altre ciutadà de l'Estat i rebia 2.015 pessetes menys. Per què els socialistes no publiquen les balances fiscals? Doncs perquè a l'any 2000, amb una població catalana que representava el 15% del total de l'estat espanyol , Catalunya pagava el 20% dels ingressos de l'Estat, i les inversions a Catalunya no superaven el 10%, amb la qual cosa el percentatge del dèficit fiscal era del 66%. I no tinc cap mena de dubte que aquest déficit ha crescut, i per això no han volgut publicar les balances. Segurament, si Catalunya gestionés els seus impostos, les rodalies no haurien sofert els problemes de retards, ni el Prat estaria com està, etc. Per tant, com deia Francesc Macià l’any 1926, “Catalunya separada d'Espanya no només serà més feliç en el sentit espiritual, sinó en l'econòmic. Catalunya paga anualment a l'Estat espanyol, en impostos indirectes, més de 700 milions de pessetes. L'Estat espanyol li retorna uns 100 milions solament. És a dir que extreu de Catalunya un benefici de 600 milions de pessetes anuals. Si es té en compte que Bèlgica tenia un pressupost de 600 milions de pessetes, hom comprendrà que bé que es podria viure a Catalunya”.

Cuba: dictadura o democràcia?

2008-03-23T17:48:00.000+01:00

Després de gairebé cinquanta anys al poder, Fidel Castro va anunciar el 19 de febrer d’enguany que renunciava a tornar a la presidencia de Cuba, després d’entrar a l’ Habana el 8 de gener del 1959. Des de llavors, ha mantingut una fèrria dictadura i ha deixat a Cuba com a un dels països més pobres d’Amèrica.

Va néixer a Birán, el 13 d’agost de 1926, i l’any 1945 va iniciar els seus estudis de Dret a l’Habana. Tres anys després, es va casar amb qui va tenir un fill, Mirtha Díaz-Balart, però el matrimoni només va durar fins el 1954. El 1953 va dirigir l’assalt fallit contra el règim del golpista Fulgencio Batista, en el que també va intervenir el seu germà Raul. A resultes d’això, ell i el seu germà van ser condemnats a presó. L’expresident cubà va ser condemnat a 15 anys de presó. Durant el judici va pronunciar la famosa frase: "la historia me absolverá". El 1955, els dos germans abandonen la presó de l’Illa de Pinos gràcies a l’amnistia del govern de Batista. Aquell mateix any es van exiliar a Mèxic, on van conèixer a Ernesto "Che" Guevara.

Castro i el Che van preparar el seu retorn a Cuba. El 25 de novembre del 56, va sortir de Santiago de la Peña (Mèxic) amb tan sols 82 homes a bord del iot Granma per iniciar la revolució. El 2 de decembre va desembarcar a Cuba. El dia 1 de Març va anunciar la guerra total al país i va demanar el suport de la població per enderrocar a Batista. El primer dia de 1959, el famós 1 de gener, Batista va marxar del país derrotat i es va proclamar el triomf de la revolució. Finalment, el dia 8 de gener, Castro va entrar triomfal a l’Habana. Tan bon punt va arribar al poder, va expropiar la gran majoria dels latifundis i va nacionalitzar les empreses estrangeres, la majoria americanes. Una setmana després, els EEUU van decretar l’embargament de les exportacions cubanes. El 1961 es va oficialitzar el trencament de relacions entre Cuba i els EEUU. El 1965, coincidint amb la renúncia del Che als seus càrrecs, Castro va dirigir la conversió de Partit Unit de la Revolució Socialista (PURS) en Partit Comunista de Cuba (PCC). El dia 1 d’agost del 2006, va delegar el poder temporalment al seu germà Raul. En diverses ocasions van córrer rumors sobre la seva mort. I, finalment, el 19 de febrer del 2008 va anunciar que no tornaria a la presidencia de Cuba.

És evident, doncs, que la vida de l’expresident ha marcat un abans i un després en la història de Cuba. Però, un cop vista la situació actual del país, hi ha moltíssima gent que es pregunta si Fidel Castro ha sigut un bon president. D’altres, es pregunten si ha sigut un dictador. Penso que la desposta, per òbvia, hauria de caure pel seu propi pes. A ningú se li escapa que en un país on el poder passa d’un germà a un altre, hi ha una dictadura bestial. Ha sigut Castro un bon president? Si mirem la situació actual del país (econòmica, social, cultural…) veurem clarament que no, doncs és un dels països més pobres d’Amèrica, molta gent ha marxat del país a causa del règim dictatorial de Castro, i la gran majoria dels seus habitants estan totalment en contra del govern actual. Però els que estan a favor del dictador, diuen que a Cuba tothom té els serveis bàsics coberts i que ha sigut un dels únics polítics que han pogut implantar un comunisme. No obstant, però, qui volia estudiar a Cuba havia de passar-se anys després al servei del país, perquè Cuba li havia pagat els estudis. Això no és, partidaris de Fidel, violar els drets i les llibertats d’una persona? Anem a suposar que un ciutadà de Cuba vol estudiar Medicina. L’Estat li ha de pagar per força els seus estudis, perquè com que tot l’ensenyament és públic, per força els seus estudis seran pagats per l’Estat. Imaginem que finalment es treu la carrera i que li surt una feina molt bona a Catalunya, per ficar un exemple. Què passa llavors? Que no pot marxar del país fins que no ha treballat uns anys al servei de la nació. I això ha passat amb metges, advocats, mecànics…

Amb això no vull dir que no sigui partidari d’un comunisme ben aplicat –cal recordar que fins a dia d’avui mai, repeteixo, mai, hi ha hagut un comunisme aplicat en tota la seva totalitat-, però no sóc partidari de cap dictadura, encara que sigui de la meva ideologia.

Crema de fotografies del Rei

2008-03-23T01:12:00.001+01:00

La polèmica per la crema de fotografies del Rei va començar el dia 13 de setembre, quan el monarca va visitar Girona en motiu de la inaguració del Parc Científic i Tecnològic de Girona. L’esquerra independentista de Girona va convocar una manifestació on es van aplegar unes 400 persones i es van cremar fotos del monarca. A causa d’això, van ser cridats a declarar per l’Audiència Nacional Jaume Roura i Enric Stern. Com a protesta per la detenció dels joves de Girona, unes seixantena de persones van participar a la primera concentració antimonàriquica celebrada a Manresa, convocada per quatre grups de l’esquerra independentista de Manresa (CUP, Maulets, Assemblea de Joves i el Casal Popular la Fadulla). L’acte va comptar també, amb un discret dispositiu policial, amb presència dels Mossos d’Esquadra i de la Policia Local. La manifestació va durar ¾ d’hora, al llarg dels quals es van cremar unes quinze fotos del Rei, es va clamar contra la monarquia, i es van sentir càntics a favor de la república i de la independència de Catalunya. Les pancartes i els cants que van dominar van ser: “jo també sóc antimonàrquic/a”, “300 anys d’ocupació i 300 anys de resistencia”, “la monarquia és porqueria”, “ni França, ni Espanya. Països Catalans”, “visca la terra lliure” i per concloure, es va cantar l’himne dels Segadors. La segona, va tenir més èxit i es van comptabilitzar unes 150 persones, amb els mateixos càntics i les mateixes pancartes. També va haver-hi manifestacions a Girona, Lleida, Barcelona i Molins de Rei.

En l’aspecte de les reaccions polítiques, Artur Mas, líder de l’oposició i president de CiU, va expressar als mitjans de comunicació que aquests fets fan que Catalunya quedi com “un país de poble” i que aquestes accions “fan flacs favors a Catalunya, ja que només aconsegueixen traslladar una imatge equivocada del país, que queda com un lloc on la gent s’entreté cremant coses pel carrer”. Segons Mas, “la crema de fotografies ha de ser interpretada com un acte de violència, ja que cremar coses, ja siguin fotogradies del Rei, banderes o retrats d’altres persones, no es poden interpretar d’una altre manera”. Paralel·lament, el president de la Generalitat i primer secretari del PSC, José Montilla, va assegurar que aquestes accions “fan molt mal a Catalunya, ja que són utilitzades per PP, la dreta més reaccionària, per atacar Catalunya”. Montilla, va explicar a la premsa que “Catalunya té poc a veure amb uns centenars de persones cremant fotos del Rei, i la majoria de ciutadans, se senten molt lluny d’aquestes actituds i no s’hi reconeixen de cap de les maneres. Catalunya sempre ha reconegut el paper del Rei”, va concloure el president. A Frankfurt, però, Montilla va expressar a Catalunya Ràdio la seva opinió “a títol personal”. Creu que “el Codi Penal no hauria de perseguir la crema de fotos dels Reis, ja que la justícia, en aquest cas, sobredimensiona uns fets que són minoritaris” Per contra, Roger Torras, regidor a l’Ajuntament per la CUP, va defensar que “cremar un paper on hi hagi una imatge del Rei és un simple acte d’expressió d’una voluntat que té una sèrie de gent d’aquest país. Són actes absolutament pacífics en què senzillament s’expressa una opinió”. Per la seva banda, el vicepresident del govern i el líder d’ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira, va dir al diari AVUI que, “a un republicà el què l’ha d’indignar és que aquesta institució –la monarquia- generi uns privilegis que són incompatibles amb el fet que estiguem sotmesos a una mateixa llei”. El PP va demanar més duresa al president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, davant la crema de fotos del Rei. El rei Joan Carles va reivindicar en un discurs a la Universitat d’Oviedo el seu paper i el de la institució que representa com el que ha fet possible "el més llarg període d'estabilitat i prosperitat en democràcia viscuts per Espanya".

El que a ningú se li escapa i en els darrers mesos ha quedat demostrat, és que la monarquia, en el cas espanyol, hereva del règim franquista. La monarquia -o la bandera- és un símbol, i la crema d'una foto del rei és una expressió crítica cap al símbol en qüestió, i no cap a la persona. La monarquia borbònica no té mala premsa a Catalunya perquè sí, sinó que la nació catalana té motius per estar enfrontada amb la monarquia hispànica. Unes quantes causes podrien ser la triomfal arribada dels Borbons a les nostres terres amb la guerra de successió, amb la crema de Xàtiva o la destrucció de dues terceres parts de la ciutat de Barcelona, la prohibició de la llengua catalana per part de Felip V...

Sectors espanyols, però, creuen que el Rei és un gran defensor de la democràcia, i que Espanya gaudeix d’un sistema democràtic gràcies a la seva actuació en el cop d’estat d’Antonio Tejero. Aquell cop d'estat que va servir per a que tothom oblidés que el Rei l'havia ecollit un dictador, i per a que la gent no es desmadrés més del compte va anar molt bé als Borbons, com deia el general Armada. Si el va muntar ell o no ja no ho va dir...

Fins sempre, Dusko

2008-02-24T01:39:00.000+01:00

No trobo correcte que Dusko Ivanovic marxi del Barça com un perdedor. El tècnic montenegrí, durant el temps que ha estat al capdavant del Barça i en els 5 anys que va estar a Vitòria, ha demostrat que és un gran professional, un entrenador treballador i humil, i que té un estil de joc i una metodologia pròpia, cosa que molts entrenadors, per molt ben cosiderats que estiguin, no tenen.

Els equips d’Ivanovic utilitzen molt els pick’n roll (bloqueig directe i continuació), no se situen en zona, canvien de jugador en tots els bloquejos, es tenquen molt quan arriba la pilota al pal mitjà o baix... A més a més, Ivanovic castiga el mals tirs i la manca d’intensitat amb la banqueta. I aquí ve la primera qüestió que li dóna raó a la frase de “la ignorancia és atrevida”. Un mal llançament és aquell que ha estat mal seleccionat, una opció incorrecta sigui per precipitació, o sigui perquè hi havia un altre company desmarcat. Això és el que el tècnic no perdona. I em sembla bé, pel bé de l'equip. Com també em sembla bé que castigui la manca d'intensitat damunt la pista. El bàsquet és un esport de cinc jugadors i si n'hi ha un que no respon, tot l'equip se'n ressenteix. Ell veu el bàsquet d’aquesta manera, i aquest és el seu estil. Quan se’l va portar a Can Barça, algun il·luminat de la Directiva culé s’hauria d’haver preguntat si això era el que necessitava l’entitat blaugrana, el club més resultarista de tota la lliga. Al Tau això va funcionar i va fer jugadors com Calderón, Scola, Macijauskas, etc. poguessin tocar la glòria amb les mans. Però no és el mateix jugar un pick’n roll amb Calderon i Scola, jugadors que han estat fitxats a petició teva, que fer-ho amb Lakovic (que de base en té el mateix que de pivot) i amb Marconato. La culpa del desastre blaugrana no ha de recaure sobre Ivanovic. El què passa és que els del Barça critiquen a tots els entrenadors que tenen. Van criticar a Aíto per perdre massa Final Fours, llavors es va castigar a Pesic per l’adéu de Saras, ara a Ivanovic...Quin entrenador pot treballar com Déu mana en aquestes condicions? Estem d’acord en que són professionals i que a conseqüència d’això han d’aguantar la pressió, però sempre és més difícil triomfar amb pressió que sense. Fins a quan us penseu que estava disposat a aguantar el Dusko sense obrir la boca? Hem de qüestionar-nos el per què ara d'aquestes paraules. És la primera vegada que el Dusko parla malament d'una plantilla. No ho va fer al Baskonia i menys encara al Barça, on s’ha mostrat molt més receptiu i defensor dels seus jugadors. En una roda de prema, un periodista li va preguntar si Fran Vázquez era la creu de la temporada. El Dusko va defensar al jugador i posteriorment el va situar de titular en els tres partits següents. Al Dusko se li ha consultat en dues ocasions més sobre la plantilla, a la consulta sobre l'excessiva presència en pista de 5-6 jugadors va contestar que "sóc capaç de jugar tot el partit amb cinc jugadors si cal per a guanyar", alhora que va reconèixer que "em paguen per a treure el màxim rendiment a aquesta plantilla". Ivanovic sempre ha estar el millor defensor del grup humà que fins ara dirigia. Les declaracions, simplement han estat la resposta del Dusko cap als que manen, critiquen i filtren. Hi ha qui encara es pregunta quins caps haurien de rodar a causa de la crisi blaugrana. Crec que la resposta, per òbvia, hauria de caure pel seu propi pes. El primer de tots, Laporta, per ser el màxim responsable. Després Cubells, per les seves temeràries declaracions a Catalunya Ràdio fa uns dies al programa “Els millors anys de la nostra vida” de Bernat Soler confirmant que s'estava pensant en el futur i reconeixent amb la boca petita que s'havia parlat amb Messina. I Zoran Savic ha de ser el següent. Si el Dusko no ha funcionat és en part pels fitxatges de jugadors lesionats, com Thornton, Acker i Vujanic, o de fitxatges arriscats com el de Fran Vázquez, Kasun, Ilyasova, Gary Neal, etc. Si el Dusko no ha funcionat és perquè no ha tingut ni veu ni vot en aquesta plantilla. Quina ha sigut la diferència entre l’Ivanovic baskonista i el blaugrana? La diferència es diu Zoran Savic. De res servia que l’Ivanovic esbronqués a Lakovic i a Kasun la temporada passada si aquests anaven després a plorar al Savic. El Savic ja no té al seu paraigua, l’Ivanovic. Ara, el Savic ha de donar la cara, i per orgull i dignitat hauria de dimitir. I cal recordar que per molt que al gran Ettore li agradi molt Barcelona i encara no hagi signat la seva renovació amb el CSKA esperant una cridada blaugrana, si l’any vinent el Barça no està a l’Eurolliga, no se’l veurà per Barcelona. Queden cinc mesos i toca salvar els mobles com sigui. Que siguin conscients tant la directiva, com els “palmeros" del Savic, que el futur del Barça depèn dels pròxims mesos.

Michael Jordan, el millor de tots els temps

2007-12-06T15:32:00.001+01:00

Els aficionats de fa temps deien que el millor jugador de la història havia sigut i seria sempre Kareem Abdul-Jabbar. Després, es creia que la màgia de Johnson era irrepetible i inigualable. Però el bàsquet ens ha fet veure a tots que Michael Jeffrey Jordan ha sigut i, serà sempre, el millor jugador que ha existit al llarg de la història.

Ha convertit en or tot allò que ha tocat. Primer va fer campiona a la Universitat de North Carolina.

Va convertir en or dues vegades la seva presència als Jocs Olímpics i, fins i tot, 6 dels seus dits poden lluir l’espectacular anell de campió de la millor lliga del món. Va formar part del millor equip que s’ha reunit, i es reunirà mai sobre una pista de bàsquet; aquell mític Drem Team, format per Magic Johnson, Karl Malone, Charles Barkley o John Stockton, entre molts altres. El jugador nascut a Brooklyn, Nova York, ha sigut 10 vegades el màxim anotador de la lliga, amb un promig de 31 punts per partit, però d’entre totes les cistelles aconseguides per l’astre americà, cal destacar la que va anotar l’any 1997 enfront l’equip de Malone i Stockton, els Jazz de Utah. Segurament, una de les millors cistelles que s’han vist al llarg de la història. A falta de 2 segons per cloure el matx, Jordan va anotar un inversemblant llançament sobre Bryon Russell, que els donaria el partit i el títol.

La seva família es va mudar a Wilmington, North Carolina. Quan era jove va anar a la Ogden Elementary School, i més tard a la Trask Junior High School, on va demostrar grans qualitats per les matemàtiques, la seva assignatura preferida. Posteriorment va assistir a l’Institut Emsley A. Laney, on, degut a les seves impresionants condicions atlètiques, va jugar a bàsquet, beisbol i futbol americà. No obstant, va ser apartat de l’equip de bàsquet degut a que per la seva alçada, (1,80), estava suposadament subdesarrollat. A l’estiu següent, Jordan va créixer 10 centímetres i va entrenar dia i nit. Durant el seu any sènior a la Laney High, va promitjar un triple-doble per matx: 29,2 punts, 11,6 rebots i 10,1 assistències. L’any següent va rebre una beca per jugar a bàsquet i llicenciar-se a la Universitat de North Carolina, on es va especialitzar en geografia. En el seu primer any va ser entrenat pel mític Dean Smith, i va ser nombrat el millor jugador de primer any de la temporada, promitjant 13,4 punts per partit amb un 53,4% en tirs de camp. A la final de la NCAA de l’any 1982, enfront Georgetown Hoyas, Jordan va donar la victòria sobre la bocina al seu equip per emportar-se el campionat, el primer èxit de la seva impecable carrera professional. Després de guanyar el premi al millor jugador universitari de l’any, el 1984 va abandonar la universitat per a presentar-se al Draft. Tant els Houston Rockets, com els Portland Trail Blazers, que van escollir a Hakeem Olajuwon i a Sam Bowie respectivament, van deixar escapar l’ oportunitat d’incorporar a les seves files el millor jugador de la història. Finalment, va ser triat amb el número 3 pels Chicago Bulls. En el seu debut a la millor lliga del món, Air Jordan no va defraudar a ningú, amb uns increïbles 28 punts per partit.

Va sortir en el 5 inicial a l’All-Star gràcies als vots dels aficionats. A la temporada següent va arribar la seva lesió més greu. Malgrat la baixa de Jordan, però, els Bulls van aconseguir arribar als play-offs, on ja van poder comptar amb la seva estrella. Van ser eliminats a primera ronda pels Celtics. No obstant això, el segon partit de l’eliminatòria va entrar a la història de la lliga, degut a la èpica actuació del 23, convertint-se en el jugador que més punts ha anotat en un partit de play-offs. Després del partit, resolt a la pròrroga, les paraules de Larry Bird no podien resumir millor l’increïble partit de Jordan: "Avui he vist a Déu disfraçat de jugador de bàsquet". La pròxima temporada, va aconseguir un dels promitjos més alts de la història de la lliga, amb 37 punts de mitjana, sent l’únic jugador, amb Wilt Chamberlain que aconsegueix més de 3000 punts en una sola temporada. L’any 87-88 va realitar una altre excel·lent temporada, promitjant 35 punts amb un 53,5% en tirs de camp, guanyant per fi el seu primer MVP de la temporada.

A més, també va rebre el premi al Millor Defensor, una raresa per a un jugador de perímetre. Els Bulls van finalitzar amb una balanç de 50-32, i Jordan va superar per primera vegada en la seva carrera la primera ronda dels playoffs en eliminar els Cleveland Cavaliers en cinc partits. No obstant això, van ser eliminats a les semifinals de conferència en caure davant els experimentats Detroit Pistons, liderats per Isiah Thomas i el seu grup de Bad Boys. A la següent temporada, Michael Jordan va firmar uns números de 32,5 punts per partit (53,8% en tirs de camp) i els Bulls van arribar les 47 victòries. A playoffs van avançar fins a les finals de la Conferència, vencent als Cavaliers i als Knicks. Malgrat tot, una vegada més els Pistons es van creuar en el camí dels Bulls, aquesta vegada eliminant-los en sis partits i utilitzant les Jordan Rules, una estratègia defensiva que consistia en dobles i fins i tot triples defenses davant l'escorta cada vegada que tocava la pilota. Aquesta tàctica inventada per Chuck Daly seria reutilitzada pels Knicks dels 90. Els Bulls de la temporada 1989-90 eren un equip en alça, liderats per Jordan i amb joves jugadors com Scottie Pippen i Horace Grant, sota la direcció de l'entrenador Phil Jackson. Jordan va promitjar 33,6 punts per nit (52,6% en tirs de camp) liderant als Bulls a un balanç de 55-27, però per tercera vegada consecutiva, els Pistons els van apartar de la glòria. Detroit va guanyar el seu segon anell seguit i els dubtes sobre si els Bulls podrien batre'ls alguna vegada estaven presents en tot el continent americà. Ja en la temporada 1990-91, Jordan estava més motivat que mai després de l'eliminació davant els Pistons. Aquest any, va guanyar el seu segon MVP promitjant 31,5 punts, 6 rebots i 5,5 assistències per partit. Els Bulls van finalitzar en primer lloc per primera vegada en 16 anys i van aconseguir el rècord de la franquícia guanyant 61 partits.

En les dues primeres rondes de playoffs van eliminar a Nova York Knicks i Philadelphia 76ers, arribant a la final de conferència amb els Pistons de nou esperant-los. No obstant, Chicago ja jugava com un equip i Jordan estava envoltat de grans jugadors. Jordan va fer millors als seus companys i fins i tot les Jordan Rules van ser inútils. Els Bulls, sorprenentment, van escombrar als Pistons. En les Finals de la NBA es van enfrontar amb els Lakers de Magic Johnson. Van guanyar en cinc partits i van finalitzar els playoffs amb un excel·lent 15-2. Michael Jordan va guanyar el seu primer MVP de les Finals i va plorar sostenint el trofeu de campió.

Jordan i els Bulls van continuar el seu domini en la temporada 1991-92, establint altre nou rècord de la franquícia al guanyar 67 partits i perdre’n tan sols 15. Jordan va guanyar el seu tercer MVP (segon consecutiu) amb mitjanes de 30,1 punts, 6,4 rebots i 6,1 assistències. Després de guanyar als Knicks en set durs enfrontaments en la segona ronda de playoffs i als Cavs en sis duels en les Finals de Conferència, els Bulls es van plantar de nou en les Finals de la NBA. Aquesta vegada el rival es tractava de Portland Trail Blazers, liderats per Clyde Drexler. En la primera trobada, Jordan va finalitzar la primera meitat amb 35 punts i va acabar el partit amb 39. En la primera part, va anotar sis triples! Moment especial també el del sisè partit d'aquella final en la qual els Bulls perdien per 15 punts a l'iniciar a l'últim període. Semblava que tot es decidiria en un setè i definitiu matx, però els Bulls van resoldre el partit i van guanyar l'anell en sis partits amb un enorme Jordan, promitjant 35,8 punts, 4,8 rebots i 6,5 assistències, sent nomenat MVP de les Finals per segona vegada.

A la temporada 1992-93, malgrat els seus números (32,6 punts, 6,7 rebots i 5,5 assistències) no va poder endur-se el seu tercer MVP consecutiu, que va anar a parar a les mans del seu amic Charles Barkley. Aques fet només va fer motivar més a Michael, que es trobaria amb Barkley i els seus Phoenix Suns en les Finals de la NBA. Amb moltes dificultats, els Bulls assolirien el seu primer "three-peat" (tres anells consecutius) en sis durs partits. Jordan va realiztar uns espectaculars números: 41 punts per partit en les Finals, guanyant l’MVP. El 6 d'octubre de 1993, Michael Jordan va anunciar que es retirava del bàsquet, al·legant que ja no gaudia jugant com abans. A més, la mort del seu pare al juliol va influir molt en la seva decisió. James Jordan va ser assassinat el 23 de juliol de 1993 en un àrea de descans d'una carretera a Lumberton, North Carolina, per Daniel Green i Larry Martin Demery, qui posteriorment serien condemnats a cadena perpètua. Després de l'assassinat, els delinqüents van robar a més el Lexus que Michael havia regalat al seu pare, valorat en 40.000 dòlars. No obstant això, gent propera a Mike revela que el jugador va considerar retirar-se el 1992 després dels Jocs Olímpics de Barcelona, on va guanyar la medalla d'or amb el Dream Team. En qualsevol cas, l'anunci de la retirada de Jordan va aparèixer a les primeres pàgines dels diàris de tot el món. Segons Michael, la mort del seu pare li va donar el gir definitiu a la seva decisió d'abandonar el bàsquet.

Després de la seva retirada del bàsquet, Jordan va sorprendre al món de l'esport signant un contracte amb els Chicago White Sox, equip de beisbol. Els White Sox eren un altre equip de Jerry Reinsdorf, el propietari dels Bulls. La carrera de Jordan als Birmingham Barons, un equip afiliat als White Sox, no va ser gens espectacular, i aviat va decidir penjar el bat per a tornar a la NBA.

A la temporada 1993-94 els Bulls, sense Jordan, van obtenir un sorprenent rècord de 55-27, sent eliminats en segona ronda de playoffs per Nova York. Però en la 1994-95, la versió dels Bulls no era ni una ombra del que havia estat els dos anys liderats per Michael Jordan, ja que a mitjan temporada estaven lluitant per un lloc en playoffs, aconseguint finalment una ratxa prodigiosa que els va salvar de l'abisme. Aquesta recuperació va arribar amb el retorn de Jordan a la NBA, i per tant, a Chicago. El 18 de març de 1995, Jordan va anunciar la seva volta al NBA per un butlletí de premsa de tan sols dues paraules: I'm back ("He tornat"). L'endemà, Michael va jugar el partit amb el dorsal 45 (el seu nombre amb els Barons), ja que el seu clàssic 23 havia estat retirat en honor a ell mateix. El seu debut en la temporada es va produir a Indiana, davant Indiana Pacers, anotant 19 punts però sense poder evitar la derrota. Encara que duia un temps sense jugar, va endosar 55 punts als Knicks uns dies després del seu retorn a les pistes, el 29 de març de 1995. Va conduir als Bulls a un rècord de 9-1 a l'abril d'aquest any, duent-los a playoffs.

Chicago va avançar fins a semifinals de conferència davant Orlando Magic, sèrie en la qual Jordan va promitjar 31,5 punts per partit, però va caure eliminat en sis partits. Després del primer partit de l'eliminatòria, Nick Anderson va declarar que "no semblava al Michael Jordan dels vells temps". Per això, un extra-motivat Jordan va tornar a utilitzar el seu dorsal 23 de nou. Mentre aquesta acció va poder haver estat una temptativa de recobrar el seu misteri i predomini, li va costar una multa a la franquícia ja que no es va avisar a la NBA d'un canvi de dorsal. Motivat per l'eliminació davant els Magic, Jordan es va entrenar intensament per a la temporada 1995-96. Bulls, reforçats per l'especialista en rebots, Dennis Rodman, van arrasar en la temporada regular, començant la lliga amb 12 triomfs consecutius i arribant a mitjan temporada amb un balanç de 41-3, per a finalitzar amb 72-10, el millor rècord de la història de la NBA.

Jordan va liderar la lliga en anotació amb 30,1 punts per partit i guanyant l’MVP de la temporada i el del All-Star Game. A playoffs, els Bulls tan sols van perdre tres partits en quatre rondes, vencent a Seattle SuperSonics de Gary Payton i Shawn Kemp a les Finals. Els Bulls van aconseguir de nou (amb l'ajuda de Dennis Rodean) el títol que feia 3 anys que no guanyaven. Jordan va ser nomenat per quarta vegada MVP de les Finals, superant així a Magic Johnson. En la temporada 1996-97, a punt van estar de completar altra temporada més de 70 victòries, després de perdre els dos últims partits i finalitzar amb un 69-13 34 . No obstant això, aquest any Jordan va ser vençut per Karl Malone en la lluita pel MVP. Chicago va arribar per cinquena vegada a les Finals de la NBA, on aquest any tocava el Utah Jazz del duo Karl Malone-John Stockton. La sèrie davant els Jazz va destacar per dues dels moments més memorables de la carrera de Michael Jordan. La primera trobada ho va guanyar Chicago amb un tir en la botzina de Jordan, davant la defensa de Bryon Russell, amb solo 2 segons en el rellotge, perquè els Bulls es duguessin el primer d'aquesta intensa sèrie. En el cinquè partit, un Jordan amb febre va anotar 38 punts per a trencar l'empat a 2 que regnava en l'eliminatòria 35 .

Els Bulls van vèncer 90-88 i després van aconseguir la victòria definitiva a Chicago tancant aquella trobada amb una memorable assistència de Jordan para una encistellada del seu company d'equipo Steve Kerr (el jugador amb el millor percentatge en triples de la història) (4-2); els Jazz intentarien igualar el marcador amb una última jugada, però Scottie Pippen va interceptar el baló i va donar una assistència a Toni Kukoc qui va tancar la trobada amb una clavada. Jordan va rebre, per cinquena vegada, el trofeu de millor jugador de les Finals. A la temporada 1997-98, els Bulls van abaixar una mica el llistó, aconseguint un balanç de 62-20 amb MJ promitjant 28,7 punts i liderant la lliga en anotació, guanyant l’MVP de la temporada i de l'All-Star. Per tercera vegada consecutiva van guanyar la Conferència Est i es van colar a les Finals de la NBA, de nou davant d'Utah Jazz, però aquesta vegada els Utah Jazz es van quedar amb el millor rècord de l’NBA, i s'esperava una final molt intensa i disputada, amb Karl Malone buscant revenja. Jordan va mostrar un nivell fora de sèrie on els Bulls, en el tercer partit, pràcticament van aclaparar als Utah Jazz (96 a 54). A la roda de premsa MJ va dir "Si el rival està malament, cal continuar atacant-lo".
Després d'anar vencent 3-2 en les primeres cinc, els Bulls van tornar a Utah per disputar el sisè partit. A falta de 40 segons Chicago anava 86-83 a baix. Després d'un temps mort demanat per Jackson, Jordan va anotar una safata davant diversos defensors dels Jazz, col·locant al seu equip un punt a baix (86-85). A la següent possessió dels Jazz, Malone estava situat al pal baix, defensat per Rodman. Després de que Malones rebés, Jordan va arribar per darrere, li va robar l’esfèrica i va calmar la possessió pujant la pilota. Va frenar l'atac sobre la línia de tres, defensat per Bryon Russell. Després d'uns instants botant pausadament la pilota, Jordan es va disposar a atacar l’anella de Utah, perseguit per Russell. Se’l va treure del damunt amb una finta que el va enviar uns quants metres cap enrere. Jordan, sense cap defensa, va llançar i va anotar la cistella que tot seguit donaria la victòria i el títol a Chicago.
Va ser la seva última cistella amb la samarreta vermella dels Bulls. El Delta Center va quedar completament en silenci. Jordan els va callar amb una genialitat increïble. La mencionada jugada seria repetida insaciablement anys més tard, sent una de les canastes més famoses de la història de l’NBA. Després d'un triple errat de John Stockton, Chicago es va assegurar el seu segon "three-peat", o el que és el mateix, el seu sisè campionat en vuit anys.

Sempre quedarà el dubte d’on hagués arribat aquest equip si Jordan no s'hagués retirat. Michael va ser novament MVP de les Finals, promitjant més de 30 punts.
Aquesta heroica actuació va semblar ser el punt final perfecte per acabar la seva carrera. Amb Phil Jackson acabant contracte, les probables baixes de Pippen (qui va declarar el seu desig de ser traspassat durant la temporada) i Rodman (que signaria pels Lakers com a agent lliure), van obligar a Jordan a anunciar la seva retirada el 13 de gener de 1999. L’NBA es quedava novament coixa.

El 19 de gener de 2000, Jordan va tornar a l’NBA, però no com a jugador, sinó com President d'Operacions dels Washington Wizards Un mes enrere, Mike havia guanyat quatre Premis ESPN: Atleta del Segle, Atleta Masculí dels 90, Millor Jugador de Bàsquet dels 90 i Jugada de la Dècada, amb referència a la rectificació a l'aire amb posterior safata davant els Lakers a les Finals de 1991.
Les opinions entorn al Jordan executiu eren molt variades. Encara que al gener de 1999 va afirmar que hi havia un "99,9% "de probabilitats de que tornés a les pistes, Jordan va començar a declarar a l'estiu de 2001 que era posible la seva tornada com a jugador, aquesta vegada amb nou equip, els Wizards. Va contractar al seu antic entrenador Doug Collins perquè entrenés als Wizards la següent temporada, una decisió en la que molts van veure una futura tornada de Jordan. De tota manera, Michael Jordan no prometia res.

En una conferència de premsa el 10 de setembre de 2001, va insinuar la seva reaparició, però va negar els rumors que havien estat arremolinant-se al voltant seu el mes passat. El 25 de setembre, va anunciar la seva segona tornada a la NBA, a més a més d'afirmar que donaria el seu sou a les víctimes de l'atemptat de l'11 de setembre. Encara que físicament no era ell mateix les seves mitjanes no van ser gens dolentes: 22,9 punts per partit, 5,2 rebots i 1,42 robatoris de pilota, liderant els joves Wizards a un pas de disputar la postemporada, malgrat el fluix equip amb el que comptaven. A més a més, els 41 partits disputats de Jordan en el MCI Center van ser un ple absolut. També va ajudar una formidable ratxa de nou partits consecutius guanyats des del 6 de desembre al 26 del mateix mes, i durant un breu temps es parlava d'ell com a candidat al MVP. El 29 de desembre va anotar 51 punts en la victòria davant de Charlotte Hornets a casa. A causa de les lesions, només va poder jugar 60 dels 82 partits de la temporada regular. Després de jugar el seu 14è All-Star Game, va superar Kareem Abdul-Jabbar a la taula d'anotadors en la història de l'All-Star. La temporada 2002-03 va ser anunciada des del començament com l'última i definitiva, aquesta vegada sí, de Michael Jordan, i no va decebre. Aquesta campanya va ser l'únic jugador de Washington en disputar tots els partits de la temporada regular, sent titular en 67 d'ells. Va promitjar 20,0 punts, 6,1 rebots, 3,8 assistències i 1,5 robatoris per partit. A l'edat de 40 anys, va anotar 20 o més punts en 42 ocasions, 30 o més en nou i 40 o més en tres. El 21 de febrer de 2003, Jordan es va convertir en el primer jugador de la NBA en anotar 40 o més punts amb 40 anys. En el seu últim partit a Chicago, el públic de l'United Center li va fer una ovació tan gran que el propi Jordan va haver d'interrompre-la, realitzant un discurs improvisat. Una mostra de respecte va ser la retirada per part dels Miami Heat del dorsal 23 l'11 d'abril del 2003 en honor a ell, malgrat no haver jugat mai un partit amb la samarreta dels de Florida.

A l'All-Star Game de 2003, Vince Carter li va cedir la seva plaça en el cinc inicial i la cerimònia del descans va ser dedicada a Jordan, completada amb una actuació musical de Mariah Carey. Philadelphia va ser l'escenari del seu últim partit com a jugador de l’NBA, el 16 d'abril de 2003 davant els 76ers. Jugant pocs minuts a causa del gran avantatge dels locals en el marcador, Jordan va anotar 16 punts. En els minuts finals del partit, Jordan va entrar novament en joc, desprès que el públic de Philadelphia cantés "volem Michael". A falta de 1:44 pel final, Jordan va anotar els seus dos últims tirs lliures i es va assentar després d'una increïble ovació de més de tres minuts de durada. Jordan es va retirar anotant 32.292 punts en tota la seva carrera, només superat per Kareem Abdul-Jabbar i Karl Malone.

Michael Jordan ha fet servir tres números all llarg de la seva trajectòria per les pistes de l’NBA al llarg de 1109 partits. A això cal sumar-li el número 9 que va portar en les dues Olimpíades que va jugar i guanyar. A més d'aquesta samarreta Jordan ha usat el nombre 23 amb el qual tots ens identifiquem per ser el nombre que ha dut en més ocasions. Jordan també va usar el número 45 en el seu retorn a les pistes el 1995, el número que duia durant la seva etapa infantil en l'equip de beisbol on jugava, ja que no volia jugar amb el mateix número després de la mort del seu pare. Jordan va decidir canviar-se el número de nou i passar a usar el 23 en els play offs del 95 en l'enfrontament contra Orlando. A més MJ va haver de portar en una ocasió el nombre 12, a l'any 1989 en un partit contra Orlando, ja que la seva samarreta va ser robada. Aquest número, però, solament el va dur durant un partit. El número 23 hauria d’estar penjat de tots els sotres de tots els pavellons d’arreu del món. Seria un insult que algú s’atrevís a jugar amb el número 23, ni que fós amb la intenció de fer-ho bé.

Lamar Odom, sempre endavant

2007-11-22T12:48:00.000+01:00

Lamar Odom, un dels jugadors més polivalents de la lliga (amb 2.08 metres és capaç de botar com un base, tirar com un aler i rebotejar com un pivot), va estar a punt de retirar-se l’estiu passat després de la mort del seu fill de sis mesos i mig i de sobreviure en un tiroteig després d'un atracament.
“Hi va haver un moment el que vaig pensar que ni el básquet podia curar-me les ferides, però m’he adonat que és la meva salvació”. El 28 de juny, al tornar de l’enterrament de la seva tieta, la qual el va criar després de la mort de la seva mare quan ell tenia tant sols 12 anys, va trobar el seu fill mort a sobre el llit. Va plorar la tragedia del seu fill durant més de 3 hores. Reconeix que va estar a punt de deixar el básquet, però “Déu em va donar forces per seguir endavant. El fet que morís un 28 de juny, com la meva àvia, em va donar forces”.

Després de la mort del seu fill, Odom es va veure inmers en un robatori que va acabar amb un tiroteig, per sort sense morts, encara que una bala passés a tant sols mil·límetres d’un dels millor jugadors de la lliga. Enguany, està promitjant uns excel·lents números, i més si tenim en compte que juga al costat del millor jugador de la lliga, Kobe Bryant. Les seves mitjanes són de 15 punts, 10 rebots i 4 assistències per partit. Lamar aposta per “uns Lakers a les finals de l’NBA. La gent diu que ens faltes moltes peces, però aquest any arribarem més lluny del que tothom es pensa”.

Un tatuatge, una història

2007-11-17T22:18:00.000+01:00

Enemic per a uns i profeta per a uns altres. El radicalisme de la seva vida ha fet i farà que el jugador dels Denver Nuggets estigui sempre en un dels extrems en tot el que fa. "Crec que Déu em va donar el talent i les qualitats i jo ho vaig aprofitar per a fer-me encara millor" diu Iverson, gens modest. La gran majoria dels seus companys de carrer estan morts, a la presó o passegen a la recerca d'un últim alè. El més important a la vida per ell és tirar endavant, lema que l'hi ha inculcat des de ben petit la seva mare, que el va haver de pujar sola degut a la mort del pare del millor jugador de la història (amb Erving, Cheeks i Barkley) dels Sixers de Philadelphia.

Cadascun dels seus tatuatges són l'extensió de les seves creences i ocupen l'espai que va deixar el seu pare, al qual mai va veure.

Braç Esquerre

1.-"ONLY THE STRONG SURVIVE": això és el que el fa fort tot els dies, saber que va sobreviure a la selva dels barris de Hampton.

2.-"THE ANSWER": el primer que es va fer, durant el seu període col·legial a Georgetown.

3.-"CRU THIK"&"DYNASTY RAIDER": la seva companyia discogràfica i el nom de la seva banda musical.

4.-"FEAR NO ONE": la seva filosofia de vida, sense por a ningú.

5.-“STRENGTH”: escrit en asiàtic, significa fortalesa, el que busca cada dia que s'aixeca per a encarar un nou dia.

Braç Dret

6.-"HOLD MY OWN”: tu ets l'únic que pots sostenir-te a tu mateix, l'únic que pot cuidar-se’n.

7.-“SOLDIER'S HEAD”: es considera un soldat per haver lliurat moltes batalles; a la pista, al carrer, a la presó.

8.-“CRU THIK”: la seva companyia discogràfica.

9.-“GRIM REAPER ”: així és com creu que el veuen els seus rivals, com una pantera.

10.-"VA's FINEST": VA, de Virginia, on pertany, i d’on creu ser el millor jugador.

11.-"TIUARA & DEUCE".

12.-"PRAYING HANDS".

13 i 14.-Rumors apunten que té retrats de la seva àvia al pit, i que té tatuat el nom de la seva mare sobre el cor.

15.-"JEWELZ": el seu nick com a raper.

16.-"N B N".

17.-"BAD": de nou Iverson descriu el lloc on es va criar.

Coll

18.-"CT": inicials de la seva companyia discogràfica.

19.- "LOYALTY": la fidelitat és el que més aprecia.

Cama Esquerra

20.-"EAST END": zona d'on pertany.

En falten 3...s'admeten apostes!

La modèstia en el Bàsquet, per Jaume Noguera

2007-07-27T20:08:00.004+02:00

Ser modest, és un adjectiu que, d’entrada, t’atribueix bones qualitats basquetbolísticament parlant. Però un jugador de bàsquet no pot ser el cent per cent modest, ja que això tampoc és del tot bo. Hi ha jugadors que són massa modestos per jugar a aquest esport.
Personalment, m’enrecordaré sempre d’un entrenador que vaig tenir la oportunitat de coneixer a unes estades de bàsquet. Deia: "Teneis que ser chulos, yo quiero a jugadores chulos." -Paraules textuals-. I no és un mal entrenador. És més, ha estat a Estats Units entrenant a jugadors que estan o han estat a lligues importants americanes i fins i tot algun ha arribat a l’NBA. En un principi això em va sobtar, perquè jo era dels que pensava que un jugador havia de ser el cent per cent modest, però sents aquestes paraules d’un entrenador amb experiència i et poses a reflexionar sobre el tema. El bàsquet vol jugadors extrovertits, amb decissió i iniciativa i també amb un punt de xuleria en un moment donat. Jugadors d’aquells que, quan perden una pilota o fallen un tir, en comptes d’enfonsar-se, els serveix d’estímul per crèixer més a la següent jugada. El bàsquet no vol jugadors tímids i sense empenta que si fallen dos cops seguits, tiren la tovallola, i ja no intervenen més en tot el partit per por de tornar a fallar.
Això també es nota en les cares i els estats d’ànim d’un jugador. Sempre hi ha partits bons i dolents, però encara que no estiguis encertat, en un partit no et pots deixar anar i passar de tot. Si no t’entren els tirs, has de buscar altres facetes que puguin beneficiar al teu equip i jugar amb un somriure a la cara, que es noti que et diverteixes i que no jugues atemorit.

-JAUME NOGUERA-

Gilbert Arenas, únic

2007-07-27T16:04:00.001+02:00

Gilbert Arenas promitja 28,3 punts per partit i més de 6 assistències, però als Estats Units és més conegut per la seva manera de ser. Arenas pateix d'insomni i acudeix de matinada al pavelló de l'equip per llençar a canastra fins a buidar la seva ment. Entrena 9 hores al dia. També ha arribat a dir que en els descansos dels partits juga al pòker-online, que sempre aparca en la mateixa plaça de pàrking, que només menja carn del Boston Market, que sempre escolta cançons del seu MP3 en el mateix ordre, i que sempre fa pessigolles a Antawn Jamison abans dels partits. Porta el 0 a l'esquena dedicat als que deien que no jugaria cap minut a l’NBA. És un jugador carismàtic. El seu pare era dibuixant de còmics que va passar mitja vida a l’atur, cosa que va fer que Gilbert Arenas, hagués de dormir moltes nits al carrer. La seva mare el va abandonar i no la va veure fins que va tenir 18 anys. Les ha vist de tots colors. És per això que riu de tot “Em ric de la vida perquè la vida s’ha rigut de mi” diu Arenas. Fa broma amb tot menys amb el somriure de l’espectador. Tant de bo no canviï mai.