Va convertir en or dues vegades la seva presència als Jocs Olímpics i, fins i tot, 6 dels seus dits poden lluir l’espectacular anell de campió de la millor lliga del món. Va formar part del millor equip que s’ha reunit, i es reunirà mai sobre una pista de bàsquet; aquell mític Drem Team, format per Magic Johnson, Karl Malone, Charles Barkley o John Stockton, entre molts altres. El jugador nascut a Brooklyn, Nova York, ha sigut 10 vegades el màxim anotador de la lliga, amb un promig de 31 punts per partit, però d’entre totes les cistelles aconseguides per l’astre americà, cal destacar la que va anotar l’any 1997 enfront l’equip de Malone i Stockton, els Jazz de Utah. Segurament, una de les millors cistelles que s’han vist al llarg de la història. A falta de 2 segons per cloure el matx, Jordan va anotar un inversemblant llançament sobre Bryon Russell, que els donaria el partit i el títol.
La seva família es va mudar a Wilmington, North Carolina. Quan era jove va anar a la Ogden Elementary School, i més tard a la Trask Junior High School, on va demostrar grans qualitats per les matemàtiques, la seva assignatura preferida. Posteriorment va assistir a l’Institut Emsley A. Laney, on, degut a les seves impresionants condicions atlètiques, va jugar a bàsquet, beisbol i futbol americà. No obstant, va ser apartat de l’equip de bàsquet degut a que per la seva alçada, (1,80), estava suposadament subdesarrollat. A l’estiu següent, Jordan va créixer 10 centímetres i va entrenar dia i nit. Durant el seu any sènior a la Laney High, va promitjar un triple-doble per matx: 29,2 punts, 11,6 rebots i 10,1 assistències. L’any següent va rebre una beca per jugar a bàsquet i llicenciar-se a la Universitat de North Carolina, on es va especialitzar en geografia. En el seu primer any va ser entrenat pel mític Dean Smith, i va ser nombrat el millor jugador de primer any de la temporada, promitjant 13,4 punts per partit amb un 53,4% en tirs de camp. A la final de la NCAA de l’any 1982, enfront Georgetown Hoyas, Jordan va donar la victòria sobre la bocina al seu equip per emportar-se el campionat, el primer èxit de la seva impecable carrera professional. Després de guanyar el premi al millor jugador universitari de l’any, el 1984 va abandonar la universitat per a presentar-se al Draft. Tant els Houston Rockets, com els Portland Trail Blazers, que van escollir a Hakeem Olajuwon i a Sam Bowie respectivament, van deixar escapar l’ oportunitat d’incorporar a les seves files el millor jugador de la història. Finalment, va ser triat amb el número 3 pels Chicago Bulls. En el seu debut a la millor lliga del món, Air Jordan no va defraudar a ningú, amb uns increïbles 28 punts per partit.
Va sortir en el 5 inicial a l’All-Star gràcies als vots dels aficionats. A la temporada següent va arribar la seva lesió més greu. Malgrat la baixa de Jordan, però, els Bulls van aconseguir arribar als play-offs, on ja van poder comptar amb la seva estrella. Van ser eliminats a primera ronda pels Celtics. No obstant això, el segon partit de l’eliminatòria va entrar a la història de la lliga, degut a la èpica actuació del 23, convertint-se en el jugador que més punts ha anotat en un partit de play-offs. Després del partit, resolt a la pròrroga, les paraules de Larry Bird no podien resumir millor l’increïble partit de Jordan: "Avui he vist a Déu disfraçat de jugador de bàsquet". La pròxima temporada, va aconseguir un dels promitjos més alts de la història de la lliga, amb 37 punts de mitjana, sent l’únic jugador, amb Wilt Chamberlain que aconsegueix més de 3000 punts en una sola temporada. L’any 87-88 va realitar una altre excel·lent temporada, promitjant 35 punts amb un 53,5% en tirs de camp, guanyant per fi el seu primer MVP de la temporada.
A més, també va rebre el premi al Millor Defensor, una raresa per a un jugador de perímetre. Els Bulls van finalitzar amb una balanç de 50-32, i Jordan va superar per primera vegada en la seva carrera la primera ronda dels playoffs en eliminar els Cleveland Cavaliers en cinc partits. No obstant això, van ser eliminats a les semifinals de conferència en caure davant els experimentats Detroit Pistons, liderats per Isiah Thomas i el seu grup de Bad Boys. A la següent temporada, Michael Jordan va firmar uns números de 32,5 punts per partit (53,8% en tirs de camp) i els Bulls van arribar les 47 victòries. A playoffs van avançar fins a les finals de la Conferència, vencent als Cavaliers i als Knicks. Malgrat tot, una vegada més els Pistons es van creuar en el camí dels Bulls, aquesta vegada eliminant-los en sis partits i utilitzant les Jordan Rules, una estratègia defensiva que consistia en dobles i fins i tot triples defenses davant l'escorta cada vegada que tocava la pilota. Aquesta tàctica inventada per Chuck Daly seria reutilitzada pels Knicks dels 90. Els Bulls de la temporada 1989-90 eren un equip en alça, liderats per Jordan i amb joves jugadors com Scottie Pippen i Horace Grant, sota la direcció de l'entrenador Phil Jackson. Jordan va promitjar 33,6 punts per nit (52,6% en tirs de camp) liderant als Bulls a un balanç de 55-27, però per tercera vegada consecutiva, els Pistons els van apartar de la glòria. Detroit va guanyar el seu segon anell seguit i els dubtes sobre si els Bulls podrien batre'ls alguna vegada estaven presents en tot el continent americà. Ja en la temporada 1990-91, Jordan estava més motivat que mai després de l'eliminació davant els Pistons. Aquest any, va guanyar el seu segon MVP promitjant 31,5 punts, 6 rebots i 5,5 assistències per partit. Els Bulls van finalitzar en primer lloc per primera vegada en 16 anys i van aconseguir el rècord de la franquícia guanyant 61 partits.
En les dues primeres rondes de playoffs van eliminar a Nova York Knicks i Philadelphia 76ers, arribant a la final de conferència amb els Pistons de nou esperant-los. No obstant, Chicago ja jugava com un equip i Jordan estava envoltat de grans jugadors. Jordan va fer millors als seus companys i fins i tot les Jordan Rules van ser inútils. Els Bulls, sorprenentment, van escombrar als Pistons. En les Finals de la NBA es van enfrontar amb els Lakers de Magic Johnson. Van guanyar en cinc partits i van finalitzar els playoffs amb un excel·lent 15-2. Michael Jordan va guanyar el seu primer MVP de les Finals i va plorar sostenint el trofeu de campió.
Jordan i els Bulls van continuar el seu domini en la temporada 1991-92, establint altre nou rècord de la franquícia al guanyar 67 partits i perdre’n tan sols 15. Jordan va guanyar el seu tercer MVP (segon consecutiu) amb mitjanes de 30,1 punts, 6,4 rebots i 6,1 assistències. Després de guanyar als Knicks en set durs enfrontaments en la segona ronda de playoffs i als Cavs en sis duels en les Finals de Conferència, els Bulls es van plantar de nou en les Finals de la NBA. Aquesta vegada el rival es tractava de Portland Trail Blazers, liderats per Clyde Drexler. En la primera trobada, Jordan va finalitzar la primera meitat amb 35 punts i va acabar el partit amb 39. En la primera part, va anotar sis triples! Moment especial també el del sisè partit d'aquella final en la qual els Bulls perdien per 15 punts a l'iniciar a l'últim període. Semblava que tot es decidiria en un setè i definitiu matx, però els Bulls van resoldre el partit i van guanyar l'anell en sis partits amb un enorme Jordan, promitjant 35,8 punts, 4,8 rebots i 6,5 assistències, sent nomenat MVP de les Finals per segona vegada.
A la temporada 1992-93, malgrat els seus números (32,6 punts, 6,7 rebots i 5,5 assistències) no va poder endur-se el seu tercer MVP consecutiu, que va anar a parar a les mans del seu amic Charles Barkley. Aques fet només va fer motivar més a Michael, que es trobaria amb Barkley i els seus Phoenix Suns en les Finals de la NBA. Amb moltes dificultats, els Bulls assolirien el seu primer "three-peat" (tres anells consecutius) en sis durs partits. Jordan va realiztar uns espectaculars números: 41 punts per partit en les Finals, guanyant l’MVP. El 6 d'octubre de 1993, Michael Jordan va anunciar que es retirava del bàsquet, al·legant que ja no gaudia jugant com abans. A més, la mort del seu pare al juliol va influir molt en la seva decisió. James Jordan va ser assassinat el 23 de juliol de 1993 en un àrea de descans d'una carretera a Lumberton, North Carolina, per Daniel Green i Larry Martin Demery, qui posteriorment serien condemnats a cadena perpètua. Després de l'assassinat, els delinqüents van robar a més el Lexus que Michael havia regalat al seu pare, valorat en 40.000 dòlars. No obstant això, gent propera a Mike revela que el jugador va considerar retirar-se el 1992 després dels Jocs Olímpics de Barcelona, on va guanyar la medalla d'or amb el Dream Team. En qualsevol cas, l'anunci de la retirada de Jordan va aparèixer a les primeres pàgines dels diàris de tot el món. Segons Michael, la mort del seu pare li va donar el gir definitiu a la seva decisió d'abandonar el bàsquet.
Després de la seva retirada del bàsquet, Jordan va sorprendre al món de l'esport signant un contracte amb els Chicago White Sox, equip de beisbol. Els White Sox eren un altre equip de Jerry Reinsdorf, el propietari dels Bulls. La carrera de Jordan als Birmingham Barons, un equip afiliat als White Sox, no va ser gens espectacular, i aviat va decidir penjar el bat per a tornar a la NBA.
A la temporada 1993-94 els Bulls, sense Jordan, van obtenir un sorprenent rècord de 55-27, sent eliminats en segona ronda de playoffs per Nova York. Però en la 1994-95, la versió dels Bulls no era ni una ombra del que havia estat els dos anys liderats per Michael Jordan, ja que a mitjan temporada estaven lluitant per un lloc en playoffs, aconseguint finalment una ratxa prodigiosa que els va salvar de l'abisme. Aquesta recuperació va arribar amb el retorn de Jordan a la NBA, i per tant, a Chicago. El 18 de març de 1995, Jordan va anunciar la seva volta al NBA per un butlletí de premsa de tan sols dues paraules: I'm back ("He tornat"). L'endemà, Michael va jugar el partit amb el dorsal 45 (el seu nombre amb els Barons), ja que el seu clàssic 23 havia estat retirat en honor a ell mateix. El seu debut en la temporada es va produir a Indiana, davant Indiana Pacers, anotant 19 punts però sense poder evitar la derrota. Encara que duia un temps sense jugar, va endosar 55 punts als Knicks uns dies després del seu retorn a les pistes, el 29 de març de 1995. Va conduir als Bulls a un rècord de 9-1 a l'abril d'aquest any, duent-los a playoffs.
Chicago va avançar fins a semifinals de conferència davant Orlando Magic, sèrie en la qual Jordan va promitjar 31,5 punts per partit, però va caure eliminat en sis partits. Després del primer partit de l'eliminatòria, Nick Anderson va declarar que "no semblava al Michael Jordan dels vells temps". Per això, un extra-motivat Jordan va tornar a utilitzar el seu dorsal 23 de nou. Mentre aquesta acció va poder haver estat una temptativa de recobrar el seu misteri i predomini, li va costar una multa a la franquícia ja que no es va avisar a la NBA d'un canvi de dorsal. Motivat per l'eliminació davant els Magic, Jordan es va entrenar intensament per a la temporada 1995-96. Bulls, reforçats per l'especialista en rebots, Dennis Rodman, van arrasar en la temporada regular, començant la lliga amb 12 triomfs consecutius i arribant a mitjan temporada amb un balanç de 41-3, per a finalitzar amb 72-10, el millor rècord de la història de la NBA.
Jordan va liderar la lliga en anotació amb 30,1 punts per partit i guanyant l’MVP de la temporada i el del All-Star Game. A playoffs, els Bulls tan sols van perdre tres partits en quatre rondes, vencent a Seattle SuperSonics de Gary Payton i Shawn Kemp a les Finals. Els Bulls van aconseguir de nou (amb l'ajuda de Dennis Rodean) el títol que feia 3 anys que no guanyaven. Jordan va ser nomenat per quarta vegada MVP de les Finals, superant així a Magic Johnson. En la temporada 1996-97, a punt van estar de completar altra temporada més de 70 victòries, després de perdre els dos últims partits i finalitzar amb un 69-13 34 . No obstant això, aquest any Jordan va ser vençut per Karl Malone en la lluita pel MVP. Chicago va arribar per cinquena vegada a les Finals de la NBA, on aquest any tocava el Utah Jazz del duo Karl Malone-John Stockton. La sèrie davant els Jazz va destacar per dues dels moments més memorables de la carrera de Michael Jordan. La primera trobada ho va guanyar Chicago amb un tir en la botzina de Jordan, davant la defensa de Bryon Russell, amb solo 2 segons en el rellotge, perquè els Bulls es duguessin el primer d'aquesta intensa sèrie. En el cinquè partit, un Jordan amb febre va anotar 38 punts per a trencar l'empat a 2 que regnava en l'eliminatòria 35 .
Els Bulls van vèncer 90-88 i després van aconseguir la victòria definitiva a Chicago tancant aquella trobada amb una memorable assistència de Jordan para una encistellada del seu company d'equipo Steve Kerr (el jugador amb el millor percentatge en triples de la història) (4-2); els Jazz intentarien igualar el marcador amb una última jugada, però Scottie Pippen va interceptar el baló i va donar una assistència a Toni Kukoc qui va tancar la trobada amb una clavada. Jordan va rebre, per cinquena vegada, el trofeu de millor jugador de les Finals. A
la temporada 1997-98, els Bulls van abaixar una mica el llistó, aconseguint un balanç de 62-20 amb MJ promitjant 28,7 punts i liderant la lliga en anotació, guanyant l’MVP de la temporada i de l'All-Star. Per tercera vegada consecutiva van guanyar la Conferència Est i es van colar a les Finals de la NBA, de nou davant d'Utah Jazz, però aquesta vegada els Utah Jazz es van quedar amb el millor rècord de l’NBA, i s'esperava una final molt intensa i disputada, amb Karl Malone buscant revenja. Jordan va mostrar un nivell fora de sèrie on els Bulls, en el tercer partit, pràcticament van aclaparar als Utah Jazz (96 a 54). A la roda de premsa MJ va dir "Si el rival està malament, cal continuar atacant-lo".
Després d'anar vencent 3-2 en les primeres cinc, els Bulls van tornar a Utah per disputar el sisè partit. A falta de 40 segons Chicago anava 86-83 a baix. Després d'un temps mort demanat per Jackson, Jordan va anotar una safata davant diversos defensors dels Jazz, col·locant al seu equip un punt a baix (86-85). A la següent possessió dels Jazz, Malone estava situat al pal baix, defensat per Rodman. Després de que Malones rebés, Jordan va arribar per darrere, li va robar l’esfèrica i va calmar la possessió pujant la pilota. Va frenar l'atac sobre la línia de tres, defensat per Bryon Russell. Després d'uns instants botant pausadament la pilota, Jordan es va disposar a atacar l’anella de Utah, perseguit per Russell. Se’l va treure del damunt amb una finta que el va enviar uns quants metres cap enrere. Jordan, sense cap defensa, va llançar i va anotar la cistella que tot seguit donaria la victòria i el títol a Chicago.
Va ser la seva última cistella amb la samarreta vermella dels Bulls. El Delta Center va quedar completament en silenci. Jordan els va callar amb una genialitat increïble. La mencionada jugada seria repetida insaciablement anys més tard, sent una de les canastes més famoses de la història de l’NBA. Després d'un triple errat de John Stockton, Chicago es va assegurar el seu segon "three-peat", o el que és el mateix, el seu sisè campionat en vuit anys.
Sempre quedarà el dubte d’on hagués arribat aquest equip si Jordan no s'hagués retirat. Michael va ser novament MVP de les Finals, promitjant més de 30 punts.
Aquesta heroica actuació va semblar ser el punt final perfecte per acabar la seva carrera. Amb Phil Jackson acabant contracte, les probables baixes de Pippen (qui va declarar el seu desig de ser traspassat durant la temporada) i Rodman (que signaria pels Lakers com a agent lliure), van obligar a Jordan a anunciar la seva retirada el 13 de gener de 1999. L’NBA es quedava novament coixa.
El 19 de gener de 2000, Jordan va tornar a l’NBA, però no com a jugador, sinó com President d'Operacions dels Washington Wizards Un mes enrere, Mike havia guanyat quatre Premis ESPN: Atleta del Segle, Atleta Masculí dels 90, Millor Jugador de Bàsquet dels 90 i Jugada de la Dècada, amb referència a la rectificació a l'aire amb posterior safata davant els Lakers a les Finals de 1991.
Les opinions entorn al Jordan executiu eren molt variades. Encara que al gener de 1999 va afirmar que hi havia un "99,9% "de probabilitats de que tornés a les pistes, Jordan va començar a declarar a l'estiu de 2001 que era posible la seva tornada com a jugador, aquesta vegada amb nou equip, els Wizards. Va contractar al seu antic entrenador Doug Collins perquè entrenés als Wizards la següent temporada, una decisió en la que molts van veure una futura tornada de Jordan. De tota manera, Michael Jordan no prometia res.
En una conferència de premsa el 10 de setembre de 2001, va insinuar la seva reaparició, però va negar els rumors que havien estat arremolinant-se al voltant seu el mes passat. El 25 de setembre, va anunciar la seva segona tornada a la NBA, a més a més d'afirmar que donaria el seu sou a les víctimes de l'atemptat de l'11 de setembre. Encara que físicament no era ell mateix les seves mitjanes no van ser gens dolentes: 22,9 punts per partit, 5,2 rebots i 1,42 robatoris de pilota, liderant els joves Wizards a un pas de disputar la postemporada, malgrat el fluix equip amb el que comptaven. A més a més, els 41 partits disputats de Jordan en el MCI Center van ser un ple absolut. També va ajudar una formidable ratxa de nou p
artits consecutius guanyats des del 6 de desembre al 26 del mateix mes, i durant un breu temps es parlava d'ell com a candidat al MVP. El 29 de desembre va anotar 51 punts en la victòria davant de Charlotte Hornets a casa. A causa de les lesions, només va poder jugar 60 dels 82 partits de la temporada regular. Després de jugar el seu 14è All-Star Game, va superar Kareem Abdul-Jabbar a la taula d'anotadors en la història de l'All-Star. La temporada 2002-03 va ser anunciada des del començament com l'última i definitiva, aquesta vegada sí, de Michael Jordan, i no va decebre. Aquesta campanya va ser l'únic jugador de Washington en disputar tots els partits de la temporada regular, sent titular en 67 d'ells. Va promitjar 20,0 punts, 6,1 rebots, 3,8 assistències i 1,5 robatoris per partit. A l'edat de 40 anys, va anotar 20 o més punts en 42 ocasions, 30 o més en nou i 40 o més en tres. El 21 de febrer de 2003, Jordan es va convertir en el primer jugador de la NBA en anotar 40 o més punts amb 40 anys. En el seu últim partit a Chicago, el públic de l'United Center li va fer una ovació tan gran que el propi Jordan va haver d'interrompre-la, realitzant un discurs improvisat. Una mostra de respecte va ser la retirada per part dels Miami Heat del dorsal 23 l'11 d'abril del 2003 en honor a ell, malgrat no haver jugat mai un partit amb la samarreta dels de Florida.
A l'All-Star Game de 2003, Vince Carter li va cedir la seva plaça en el cinc inicial i la cerimònia del descans va ser dedicada a Jordan, completada amb una actuació musical de Mariah Carey. Philadelphia va ser l'escenari del seu últim partit com a jugador de l’NBA, el 16 d'abril de 2003 davant els 76ers. Jugant pocs minuts a causa del gran avantatge dels locals en el marcador, Jordan va anotar 16 punts. En els minuts finals del partit, Jordan va entrar novament en joc, desprès que el públic de Philadelphia cantés "volem Michael". A falta de 1:44 pel final, Jordan va anotar els seus dos últims tirs lliures i es va assentar després d'una increïble ovació de més de tres minuts de durada. Jordan es va retirar anotant 32.292 punts en tota la seva carrera, només superat per Kareem Abdul-Jabbar i Karl Malone.
Michael Jordan ha fet servir tres números all llarg de la seva trajectòria per les pistes de l’NBA al llarg de 1109 partits. A això cal sumar-li el número 9 que va portar en les dues Olimpíades que va jugar i guanyar. A més d'aquesta samarreta Jordan ha usat el nombre 23 amb el qual tots ens identifiquem per ser el nombre que ha dut en més ocasions. Jordan també va usar el número 45 en el seu retorn a les pistes el 1995, el número que duia durant la seva etapa infantil en l'equip de beisbol on jugava, ja que no volia jugar amb el mateix número després de la mort del seu pare. Jordan va decidir canviar-se el número de nou i passar a usar el 23 en els play offs del 95 en l'enfrontament contra Orlando. A més MJ v
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada