Coppel i Pedro J. Ramírez sumen esforços per a exaltar la figura de l'assassí de Garcia Lorca

Per Jofre Fité

Ja fa bastants dies que el diari El Mundo està editant un llibre escrit per Jorge Fernández-Coppel, publicat a l'editorial "La Esfera de los Libros", controlada per Pedro J. Ramírez. El llibre és una biografia del general Queipo de Llano, un dels més sanguinaris dels generals colpistes de la Guerra Civil, però que quan Franco es va constituir com a cap d'estat, va criticar les seves polítiques i va ser silenciat. L'argument que es donava a l'hora de publicar-lo és que "es tractava de donar veu a un personatge silenciat per la història". Bé, pel que sembla si algú es llegeix el llibre no es trobarà imparcialitat, sinò més aviat una justificació dels crims que Queipo de Llano va cometre, i una exaltació de la seva figura.

Però aquest no és el primer llibre que l'autor, membre de l'Insitut d'Història i Cultura Aeronàutiques de l'Exèrcit de l'Aire, ha escrit sobre el tema: Fernández-Coppel ha escrit les memòries del general Gavilán (general que donava suport a la falange) i un llibre sobre l'esquadró blau, un esquadró d'aviació espanyola que va ajudar a Alemanya durant la Segona Guerra Mundial.

A Queipo de Llano se l'acusa se ser un dels generals que tot i haber-se unit a Franco prou tard, més vides es va cobrar. Molts historiadors l'han calificat d'assassí sanguinari i el seu nom es relaciona amb l'assassinat del poeta Federico Garcia Lorca, ara bé, Fernández-Coppel en té una visió força diferent:

Durant la seva inervenció al programa de César Vidal a la cadena COPE, l'autor va tractar de netejar la imatge del cap de l'Exèrcit del Sud d'Espanya durant la guerra, justificant els seus asassinats definint-los com un element típic de la guerra. A més, tot i que molts historiadors han apuntat a Queipo de Llano com el comandament que ordenà asassinar a Federico García Lorca, Fernández-Coppel insisteix en que no hi ha cap mena de dada que el relacioni amb aquesta mort. També es van sentir crítiques al jutge Garzón per rastrejar les dades dels desapareguts durant la guerra civil.

Bé, a Alemanya, una cosa així hauria valgut uns quants anys de presó. Però com que a Espanya en general la transició es va portar com es va poder, i a més amb alguns intents de cop d'estat pel mig, no s'ha pogut fer cap “Judici de Nuremberg” aquí, i només ara sembla que es comencen a retirar plaques i estatues franquistes. Però ni tan sols sense un judici com aquell, té gaire sentit anar exaltant la figura d'aquell criminal i intentar justificar els seus crims? I més tenint a tots els historiadors en contra. Però ja no només per això si no també per que Queipo de Llano ens ha deixat “perles” com aquesta: "transformaremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar"

No entenc gaire què se suposa que pretén el tal Fernández-Coppel (entrar al grup de suposats intel·lectuals espanyols del Manifiesto por la Lengua Común, potser?) amb aquest llibre, però no pas donar una visió imparcial.

En fi, que queden massa ferides obertes, però no crec que els hi haguem de posar una tirita i prou sinò també força aigua oxigenada perquè deixin de sagnar.

Onze de setembre

Un conegut d’Euskadi em va demanar dijous passat, dia onze de setembre, per què els catalans som “tan innocents” com per convertir en Diada Nacional el dia en què vam perdre milers d’homes i dones, una guerra i, amb ella, les llibertats com a poble. Em va preguntar, extranyat i incrèdul, com podíem commemorar el que segurament ha sigut un dels pitjors dies de la nostra història. En primera instància, vaig respondre que els catalans, encara que se’ns prengui el pèl continuament a Madrid, no som tan poc sensats com per celebrar una derrota, sinó que era un dia per a recordar i homenatjar els milers d’homes i dones que van lluitar fins les darreres conseqüències per les llibertats de la nostra nació, per recompensar tot el que van fer per a les generacions posteriors. Però crec que el dia onze de setembre s’ha convertit, sobretot en temps post-franquistes, en un dia per reclamar els nostres drets, els drets dels catalans: totes les persones que viuen, treballen i volen formar part d’aquest país. Al meu entendre, és un excel·lent dia per a convèncer a tots i cadascun dels catalans que més sobirania és igual a més benestar, que menys Espanya significa més llibertats. Una ocasió única per demostrar a la gent que si seguim lligats a la nostra estaca (gràcies per tot, Lluís) mai podrem caminar amb prou llibertat cap al futur. Per aquest mateix motiu, una de les primeres accions que va portar a terme Franco després de la seva arribada al poder va ser tirar a terra el monument en homenatge a Rafael de Casanova i prohibir de forma intransigent la celebració de la Diada. Franco era un dictador, un dèspota, un desvergonyit..., però cal reconèixer que era llest. I no crec pas que prohibís l’acte perquè els catalans no poguéssim celebrar una derrota...

Al fossar de les Moreres no s'hi enterra cap traïdor, fins perdent nostres banderes serà l'urna de l'honor.

294 anys d'ocupació

Dia onze de setembre del 2008. Dia de record, de celebració, d’enaltiment de la memòria, però malauradament, també és dia d’esperança i de reclam. Des de la caiguda de Barcelona el 1714, els dies onze de setembre han servit per a demanar la llibertat que es va esvaïr en la Guerra de Successió (1701-1714) que va entronitzar a Felip V. Dia per denunciar que des d'aquell moment ningú ens ha preguntat si volíem compartir un futur lligat a l'estat espanyol o no i quin tipus de relació desitjàvem amb aquest.

Enguany, però, és indubtable que en l’ordre del dia dels polítics catalans hi ha el debat sobre el nou model de finançament. Al meu entendre, s’ha de recordar que la darrera negociació sobre finançament, en temps de Pujol, va acabar en desastre; la imprevisió fou espectacular i els resultats els paguem ara. En aquella ocasió, CiU va vendre l’acord com un èxit històric, però ara ha quedat evidenciat que aquella negociació no va ser ben dirigida per la dreta catalana, que no va saber aconseguir el que Catalunya necessitava. Ara, no podem permetre que succeeixi el mateix. No podem acceptar cap proposta per sota d’uns mínims pactats i decidits a Catalunya. No es pot aprovar una proposta retallada pertot arreu, com l’Estatut. I si al govern espanyol no li sembla bé, serà el moment de tençar la corda; i si volen jugar a estirar la corda, els que l’hauríem de trencar hauríem de ser nosaltres. Actualment, l’executiu central proposa cedir el 50% de l’IRPF, l’IVA i en el cas català preveu arribar fins al 58% en els impostos especials. Això no pot ser acceptat de cap manera. Catalunya no pot acceptar res que estigui per sota del concert econòmic d’Euskadi i Navarra. I el fet de voler un nou finançament no hauria de ser vist des d’Espanya com un acte d’insolidaritat, ja que Catalunya ha estat els darrers vint anys amb un dèficit fiscal espectacular, tot per tal d’equilibrar la societat espanyola. Però ara ha quedat clar que el mecanisme de solidaritat interterritorial penalitza injustament a les comunitats que més donen. També aprofito per a recordar que, incomprensiblement, les balances fiscals encara no han sigut publicades, però els estudis realitzats al respecte i les balances d’anys anteriors han fet palès l’espoli fiscal que hi ha a Espanya, afirmació que ha estat subjectivitzada per diversos sectors espanyols, que a més, han criticat l’intent d’aconseguir un millor finançament per a Catalunya.

És totalment intolerable que als catalans se’ns titlli d’insolidaris, com ha fet Madrid des de la implantació del neofranquisme. Els motius? Des del dia 1 de gener del 1986 fins el passat dimarts dia 9 de setembre Catalunya ha acumulat un dèficit fiscal de 186.215.994.991,00 euros, segons dades del Grup de Treball per a l'Actualització de la Balança Fiscal de Catalunya, designat per la part catalana de la Comissió de Valoracions Administració de l'Estat (Generalitat de Catalunya). Però l’ofegament no s’acaba aquí; hi ha més exemples de discriminació. Per cada euro de peatge que paga un madrileny, un català en paga 40. Madrid rep el 14% de la inversió de l'Estat, més que el pes de la seva població, mentre Catalunya la meitat del que ens correspon per població comparat amb la capital. La Comunitat de Madrid, amb un milió menys població que Catalunya, reb un 9% més inversió pública i Catalunya un 33% menys que la mitjana. I podria seguir amb una llarga llista, com vaig fer en un article passat sobre el per què necessitem la independència. Penso que ha tornat a quedar evidenciat que Catalunya depèn de Madrid (com vam veure amb el referèndum d’Euskadi), i que així no podem avançar. Si Catalunya no trenca amb Espanya, trencarà amb el futur, i això no es pot permetre.

A més, aprofito el dia de la Diada per recordar que la cadena de televisió Telecinco, la la que té màxima audiencia a Catalunya, es va adherir al Manifiesto por la lengua común, que el passat 23 de juny va presentar un grup d’intel·lectuals a Madrid, entre els quals hi ha Mario Vargas Llosa, Fernando Savater o Álvaro Pombo, que demanen que el parlament espanyol elabori una normativa per fixar que el castellà sigui la llengua oficial de tot el territori i l’única “que pot ser-li suposada als seus ciutadans”. Des d’aquest moments ja és a la llista d’establiments o empreses non grates de molts sobiranistes i defensors de Catalunya i el català, juntament amb el diari El Mundo, El Corte Inglés, els supermercats Dia, la Caixa... Per sort, d’altres intel·lectuals han sortit en defensa de la llengua. “Negar la prioridad del catalán en Cataluña es majadería equivalente a negar a la comunidad catalana el título de nación por temor a los excesos de la reivindicación política. Si no es nación una comunidad políticamente independiente y culturalmente singular desde el siglo VIII, con pasado expansionista y colonial, lengua propia afianzada en una literatura de resonancia universal, derecho privado diferente y voluntad ininterrumpida de sobrevivir como nación, que nos cuenten qué entendían por tal los reinventores de ese concepto en el romanticismo revolucionario y republicano”, va assegurar Carlos Barral, escriptor nascut a Catalunya, tot i que la seva obra és en castellà. Tanmateix, el Partit Popular i l’altre partit espanyolista, el PSC-PSOE, no han mostrat cap interès per defensar la llengua que parlen més de 10 milions de persones.

Com diu un amic, la independència és l’únic camí!

No ens hem d’adaptar a la natura; nosaltres som la natura

En el que segurament és uns dels millors articles publicats fins al moment al bloc, Itmar Zomeño intenta expressar la seva opinió sobre un dels temes que més debats ha centrat darrerament. Ha volgut subratllar que no vol inculcar la seva filosofia a ningú ni que pensem que les seves paraules són una veritat absoluta.

Per Itmar Zomeño

Al meu entendre, l’home en sí no té poder, sinó que té un afany destructiu que és el que provoca un conflicte amb la natura. Doncs bé, la natura és l’únic element que ens envolta sempre, i l’únic contra el que l’ésser humà no es podrà rebel·lar absolutament mai, ja que -ben mirat- també nosaltres som part de la natura. A més, és la que ens ha creat i només ella hauria de poder imposar-nos lleis. Ara, precisament, vull parlar sobre un dels problemes més grans que ha creat l’ésser humà: les lleis.
Des de que l’home ha conegut les lleis (ja siguin legislatives, religioses o ètiques basades en elles) l’home s’ha trobat amb moltes dificultats, ja que moltes vegades les lleis obliguen a l’home a obeir a contracor i això provoca que l’home tingui ànsies de llibertat i s’intenti rebel·lar contra la natura, cosa que provoca l’autodestrucció. Per tant, les úniques lleis que l’home hauria d’obeir són les de la natura. L’home no ha viscut mai per influir, si no per ser influir per la natura.

En el punt que l’home és lliure és quan s’escapa d’aquelles influències que li han estat imposades (psicològiques, morals o el mateix medi). Quan això succeeix l’home crea una simbiòsi amb la natura i deixar de ser l’individu per passar a formar part del col·lectiu. Però malauradament, és evident que l’home actual difícilment podrà deixar de banda l’egoisme, per tant, només quan s’alliberi dels seus estímuls imposats aconseguirà ser part de la natura.
Ser la natura es la nostra meta, però l’ésser humà encara no s'ha acostumat a donar-ho tot per no rebre res a canvi a curt termini; només quan aixo succeeixi podrem assaborir la llibertat.