294 anys d'ocupació

Dia onze de setembre del 2008. Dia de record, de celebració, d’enaltiment de la memòria, però malauradament, també és dia d’esperança i de reclam. Des de la caiguda de Barcelona el 1714, els dies onze de setembre han servit per a demanar la llibertat que es va esvaïr en la Guerra de Successió (1701-1714) que va entronitzar a Felip V. Dia per denunciar que des d'aquell moment ningú ens ha preguntat si volíem compartir un futur lligat a l'estat espanyol o no i quin tipus de relació desitjàvem amb aquest.

Enguany, però, és indubtable que en l’ordre del dia dels polítics catalans hi ha el debat sobre el nou model de finançament. Al meu entendre, s’ha de recordar que la darrera negociació sobre finançament, en temps de Pujol, va acabar en desastre; la imprevisió fou espectacular i els resultats els paguem ara. En aquella ocasió, CiU va vendre l’acord com un èxit històric, però ara ha quedat evidenciat que aquella negociació no va ser ben dirigida per la dreta catalana, que no va saber aconseguir el que Catalunya necessitava. Ara, no podem permetre que succeeixi el mateix. No podem acceptar cap proposta per sota d’uns mínims pactats i decidits a Catalunya. No es pot aprovar una proposta retallada pertot arreu, com l’Estatut. I si al govern espanyol no li sembla bé, serà el moment de tençar la corda; i si volen jugar a estirar la corda, els que l’hauríem de trencar hauríem de ser nosaltres. Actualment, l’executiu central proposa cedir el 50% de l’IRPF, l’IVA i en el cas català preveu arribar fins al 58% en els impostos especials. Això no pot ser acceptat de cap manera. Catalunya no pot acceptar res que estigui per sota del concert econòmic d’Euskadi i Navarra. I el fet de voler un nou finançament no hauria de ser vist des d’Espanya com un acte d’insolidaritat, ja que Catalunya ha estat els darrers vint anys amb un dèficit fiscal espectacular, tot per tal d’equilibrar la societat espanyola. Però ara ha quedat clar que el mecanisme de solidaritat interterritorial penalitza injustament a les comunitats que més donen. També aprofito per a recordar que, incomprensiblement, les balances fiscals encara no han sigut publicades, però els estudis realitzats al respecte i les balances d’anys anteriors han fet palès l’espoli fiscal que hi ha a Espanya, afirmació que ha estat subjectivitzada per diversos sectors espanyols, que a més, han criticat l’intent d’aconseguir un millor finançament per a Catalunya.

És totalment intolerable que als catalans se’ns titlli d’insolidaris, com ha fet Madrid des de la implantació del neofranquisme. Els motius? Des del dia 1 de gener del 1986 fins el passat dimarts dia 9 de setembre Catalunya ha acumulat un dèficit fiscal de 186.215.994.991,00 euros, segons dades del Grup de Treball per a l'Actualització de la Balança Fiscal de Catalunya, designat per la part catalana de la Comissió de Valoracions Administració de l'Estat (Generalitat de Catalunya). Però l’ofegament no s’acaba aquí; hi ha més exemples de discriminació. Per cada euro de peatge que paga un madrileny, un català en paga 40. Madrid rep el 14% de la inversió de l'Estat, més que el pes de la seva població, mentre Catalunya la meitat del que ens correspon per població comparat amb la capital. La Comunitat de Madrid, amb un milió menys població que Catalunya, reb un 9% més inversió pública i Catalunya un 33% menys que la mitjana. I podria seguir amb una llarga llista, com vaig fer en un article passat sobre el per què necessitem la independència. Penso que ha tornat a quedar evidenciat que Catalunya depèn de Madrid (com vam veure amb el referèndum d’Euskadi), i que així no podem avançar. Si Catalunya no trenca amb Espanya, trencarà amb el futur, i això no es pot permetre.

A més, aprofito el dia de la Diada per recordar que la cadena de televisió Telecinco, la la que té màxima audiencia a Catalunya, es va adherir al Manifiesto por la lengua común, que el passat 23 de juny va presentar un grup d’intel·lectuals a Madrid, entre els quals hi ha Mario Vargas Llosa, Fernando Savater o Álvaro Pombo, que demanen que el parlament espanyol elabori una normativa per fixar que el castellà sigui la llengua oficial de tot el territori i l’única “que pot ser-li suposada als seus ciutadans”. Des d’aquest moments ja és a la llista d’establiments o empreses non grates de molts sobiranistes i defensors de Catalunya i el català, juntament amb el diari El Mundo, El Corte Inglés, els supermercats Dia, la Caixa... Per sort, d’altres intel·lectuals han sortit en defensa de la llengua. “Negar la prioridad del catalán en Cataluña es majadería equivalente a negar a la comunidad catalana el título de nación por temor a los excesos de la reivindicación política. Si no es nación una comunidad políticamente independiente y culturalmente singular desde el siglo VIII, con pasado expansionista y colonial, lengua propia afianzada en una literatura de resonancia universal, derecho privado diferente y voluntad ininterrumpida de sobrevivir como nación, que nos cuenten qué entendían por tal los reinventores de ese concepto en el romanticismo revolucionario y republicano”, va assegurar Carlos Barral, escriptor nascut a Catalunya, tot i que la seva obra és en castellà. Tanmateix, el Partit Popular i l’altre partit espanyolista, el PSC-PSOE, no han mostrat cap interès per defensar la llengua que parlen més de 10 milions de persones.

Com diu un amic, la independència és l’únic camí!