La religió va néixer de la ignorància

La religió va néixer de la ignorància. El poder dels sacerdots cristians s'alimenta de l'ignorància, la por, i la debilitat de les persones. A qui té fe, li va molt bé creure en Déu, bàsicament per donar una explicació als problemes i a les preguntes que l’inquieten i que raonadament, mai no havia pogut resoldre abans de tenir un factor extern al que responsabilitazar de tot allò que ens preocupa. Però, què és la fe? Si busquem al diccionari l’antònim de la paraula fe, trobem raó. La religió arriba allà on encara no ha arribat la intel·ligència humana. Serveix per a donar una explicació de tot el què el coneixement humà desconeix. Qui sóc jo? D’on vinc? On aniré? Per què sóc aquí ? Per desgràcia, l’ésser humà encara no ha pogut raonar ni sol·lucionar aquestes preguntes, i per tant, hi ha qui les atribueix a un factor extern, en aquest cas, la religió. Quan parlo amb l’àvia i li dic que a l’ésser humà no l’ha creat Déu, sinó que venim de l’evolució de les espècies, quan li dic que ningú pot ressucitar, que ningú pot obrir tot un mar amb un bastó, etc. em demana: si no ens ha creat Déu, qui ho ha fet? Si no anem al cel, on anirem? A ningú se li escapa que a l’espècie humana no ens agrada desconèixer alguna cosa, ni acceptar que hi ha certes coses que el nostre coneixement no pot abastar, i per tant, és més fácil i més còmode atribuir fets irraonables i, de moment, inexplicables a Déu. Els humans busquem la felicitat, i una part de la felicitat s’aconsegueix mitjançant el saber. Per tant, si no sabem alguna cosa i no la podem raonar, no obtenim la felicitat completa. La solució que ha buscat l’home a aquesta ignorància ha sigut crear un element extern al que atribuir tot allò que no pot atribuir a res més. Com molt bé va dir el filòsof alemany Friedrich Schleiermacher, a finals del segle XIX, la religió és un sentiment de dependència absoluta. Anys més tard, Karl Marx va reafirmar a Schleiermacher, i va dir “la religió és el sospir de la criatura aclaparada, el cor d’un món sense cor i l’ànima d’una època sense ànima. És l’opi del poble”.

Sigui o no un sentiment de dependència o una droga pel poble, la religió és clarament una manera de resoldre la necessitat d’obtenir consol, una figura paternal i d'explicar les coses difícils d'entendre, entre elles la mort. Ara bé, és bo que l’home depengui, en moments de crisi i de tristesa, de la religió? En principi, no hi hauria d’haver cap mena de problema, ja que és una forma de consolació i és un suport emocional. Però si l’home no hagués atribuit els misteris de la humanitat a la religió, segurament ara estaríem molt més avançats en tecnologia i en medicina. Per què la religió s’oposa a la utilització de mètodes anticonceptius, a la investigació amb cèl·lules mare, a l’avortament, als casament homosexuals...?

Des del meu punt de vista, sabríem qui som, on anem i d’on venim si durant la història no ens haguéssim comformat amb que Déu és el creador de tot. A més, no és bona una dependència tal, i ja s’ha vist al llarg de la història que el clergat ha utilitzat aquesta necessitat social per encaminar la gent cap on els ha convingut. I actualment, aquesta necessitat de la societat s’està encaminant cap a guerres entre religions, com en el passat es va conduir la necessitat cap a barbaritats com la Inquisició. Una catedral medieval consumia centenars d'homes i segles per la seva construcció. La música sagrada i les pintures van monopolitzar enormement el talent medieval i el del Renaixement. Milers, segurament milions, de persones han mort, acceptant primer la tortura, per la lleialtat a una religió. Gent devota ha mort pels seus déus, assassinat per ells, dejunat per ells, suportat flagells i jurat silenci pel bé de la religió. Així doncs, penso que ens hauríem de qüestionar si val la pena seguir tenint algú que ens domini i ens manipuli segons li convingui, però que ens dongui suport emocional en certs moments. Jo penso que no.