Per què ens cal la independència?

Sovint acostumen a preguntar-me per què molts catalans volem la independència. Doncs bé, en primer lloc per acabar amb el menyspreu i el rebuig que Catalunya i els catalans hem rebut al llarg de la història. La gent sol posar cara de no entendre ben bé aquest motiu, i em diu que això son causes que els independentistes donem però que no tenen ni cap ni peus. Per tant, he decidit posar alguns exemples.

Ja al segle XVII, l’escriptor espanyol Francisco de Quevedo ens llançava les “perles” que segueixen: "el catalán era la criatura más triste y miserable que Diós crió. Son los catalanes el ladrón de tres manos." No obstant, però, cent anys després, el pensador francès Voltaire va replicar a Quevedo i va defensar que "Catalunya pot prescindir de l'Univers sencer i, en canvi, els seus veïns no poden prescindir d'ella”. L’any 1802, el capellà i escriptor valencià Jaime Villanueva va preguntar-se: "¿Por qué se ha de continuar la enseñanza del catecismo y oraciones en el vulgar catalán a los niños en la escuela? ¿No es esto cerrar la puerta al tesoro que esconde la lengua castellana? El 1907, Miguel de Unamuno va declarar al diari “El Mundo” que "si el Estado no impusiera el castellano en toda España, los dialectos se impondrían al castellano". Altres frases esperpèntiques les va deixar anar Manuel Azaña, expresident de la República Espanyola, al dir que "una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha valido para dos siglos. Yo no he sido nunca lo que llaman españolista ni patriotero. Pero ante estas cosas me indigno. Y si esas gentes van a descuartizar a España, prefiero a Franco ." Sencillament al·lucinant. Un altre que es va quedar a gust amb Catalunya va ser Antonio Machado, que anys després seria ajudat per una catalana, Mercè Rodoreda, al fugir cap a França. Machado, a Apuntes y recuerdos de Juan de Mariena, va comentar que "de aquellos que dicen ser gallegos, catalanes, vascos...antes que españoles, desconfiad siempre. Suelen ser españoles incompletos, insuficientes, de quienes nada grande puede esperarse". Un altre poeta que m’ha deixat sorprès ha sigut el Premi Nobel de literatura Vicente Alexandre, al dir l’any 1952 que "los catalanes no se contentarán con publicar sus libros en catalán, lo que es enteramente justo, sino que en una nueva etapa, cuando llegue, si es que llega, la democracia, querrán que toda la enseñanza en Cataluña se dé en catalán, y el castellano quede completamente desplazado, y se estudie solo como un idioma más, como el francés. A esa desmembración lingüística me opondré siempre, como se opusieron Unamuno y Ortega en el Parlamento de la República". Del que no m’he sorprès gens ha sigut del Ministre franquista Manuel Fraga, que l’any 1968 va recordar que "¡Hay que decir español y no castellano! El español es la lengua de todos. Se ha transformado ya en la lengua de España. Haré todo lo posible para evitar que se destruya la unidad nacional. Porque Cataluña fue ocupada por Felipe IV, fue ocupada por Felipe V, que la venció; fue bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario; y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger el fusil de nuevo. Por consiguiente, ya saben ustedes a qué atenerse, y aquí tengo el mosquetón para volverlo a utilizar."

Anys més tard, el socialista Juan Carlos Rodríguez Ibarra va gosar dir que "Cataluña es una comunidad más rica que Extremadura, no porqué le haya tocado la lotería, sinó porqué ha estado robando políticamente al resto de las regiones durante el régimen anterior". Una altre política de l’època, Celia Villalobos, va denunciar l’any 1994 que "nuestro dinero se lo están llevando los convergentes (catalans), cuando hemos sido los andaluces los que hemos levantado Cataluña". Un altre alt càrrec del PP, Eduardo Zaplana va expressar l’any 2000 que “el nacionalismo es cosa de analfabetos”. I per si això no fós prou, Vidal Quadras va explicar el 1999 que “Pujol es, en el fondo enclaustrado de su alma diminuta, un fascista totalitario que, si pudiese, dejaría pequeños a Stalin, a Hitler, a Mussolini, a Castro y a Pol Pot”.

Aquests, tan sols són alguns exemples de l’opressió que hem rebut a partir del 1714. Però no només ens insulten amb paraules, sinó que també s’atreveixen –i fins ara els hem deixat- a abusar de nosaltres amb fets. Els catalans tenim una cultura i una llengua diferents a la resta d’Espanya que no se'ns respecten. Com molt bé va pensar Leopoldo Calvo Sotelo, que l’any 1983 va dir que “hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que comporta”. I així mateix s’ha fet. Però no només això, sinó que la nostra llengua reb cada dia maltractaments a Espanya i a Catalunya. I també en posaré exemples. Els jutges del Tirol italià tenen l'obligació de conèixer l'alemany, llengua pròpia dels habitants de la zona. El jutges que exerceixen a Catalunya no tenen l'obligació de conèixer el català. Fins i tot es pràctica habitual obligar a acusats i testimonis a expressar-se en castellà i prohibir-los l'ús del català. I d’això també en posaré exemples. Les dades oficials del Departament de Justícia de l’any 1999 sobre els jutges que fan sentències en català són esgarrifoses. Un 82,92% dels jutges van declara que mai fan sentències en català. Un altre 15,51% en fa a vegades, i només un 1,49% en fa sempre. Però no només rebem abusos lingüístics. Als Jocs Olímpics d'Atenes de l’any 2004, hi van participar 12 nacions sense estat (Puerto Rico, Palestina, Hong Kong...). No obstant, l'estat espanyol persegueix sistemàticament qualsevol activitat de les seleccions esportives catalanes i sanciona amb severitat els esportistes catalans que no volen competir amb la selecció espanyola. També som objecte d’abusos econòmics. I aquí ve un altre exemple molt clar: Andalusia té 8 vegades més quilòmetres d'autopistes gratuïtes que Catalunya amb la meitat de cotxes. És a dir, per cada quilòmetre d'autovia que té un conductor català, un d'andalús en té 16. Segons Javier Tusell, historiador espanyolista, l’any 1999 sortien cada dia de Catalunya en direcció a Espanya, sense retorn, 3000 milions de pessetes. I segons dades de J.M.Batista i Roca, cada ciutadà català pagava l’any 1960 a l'Estat 2.943 pessetes i en rebia, en serveis públics, 579. O sigui que un català pagava 570 pessetes més que un altre ciutadà de l'Estat i rebia 2.015 pessetes menys. Per què els socialistes no publiquen les balances fiscals? Doncs perquè a l'any 2000, amb una població catalana que representava el 15% del total de l'estat espanyol , Catalunya pagava el 20% dels ingressos de l'Estat, i les inversions a Catalunya no superaven el 10%, amb la qual cosa el percentatge del dèficit fiscal era del 66%. I no tinc cap mena de dubte que aquest déficit ha crescut, i per això no han volgut publicar les balances. Segurament, si Catalunya gestionés els seus impostos, les rodalies no haurien sofert els problemes de retards, ni el Prat estaria com està, etc. Per tant, com deia Francesc Macià l’any 1926, “Catalunya separada d'Espanya no només serà més feliç en el sentit espiritual, sinó en l'econòmic. Catalunya paga anualment a l'Estat espanyol, en impostos indirectes, més de 700 milions de pessetes. L'Estat espanyol li retorna uns 100 milions solament. És a dir que extreu de Catalunya un benefici de 600 milions de pessetes anuals. Si es té en compte que Bèlgica tenia un pressupost de 600 milions de pessetes, hom comprendrà que bé que es podria viure a Catalunya”.