Som-hi Rússia

Després del partit d’avui entre Itàlia i Espanya, tinc el dubte de què és pitjor, si la victòria del combinat espanyol o la comprovació del que fins ara tan sols em temia.

No m’hauria pogut imaginar mai que tanta gent animés a la Selecció Espanyola, excusant-se amb els mateixos arguments que Carles Puyol: “a todo el mundo le hace ilusión que lo convoquen en la selección de su país (Espanya)”. D’altres argumentaven que “tant per tant, animo a Espanya, ja que hi juguen jugadors del Barça i, a més, és la selecció que més em representa” o “quan hi hagi seleccions catalanes aniré amb Catalunya, però mentrestant vaig am Espanya”. Però anant amb Espanya l'únic que s’aconsegueix és restar suport a la reivindicació catalana, una lluita que a dia d’avui sembla perduda, en part, gràcies a declaracions com les de Xavi Hernández: “Catalunya es innecesaria. Creo que no tiene sentido que exista un equipo de fútbol de Catalunya”. O bé, a declaracions tan raonades i respectuoses com les de Rubén Xaus: “Esto de las selecciones catalanas es para gente que no ha salido demasiado de su casa”.

Per sort, l'última sentència del Tribunal d'Arbitratge de l'Esport de Lausana, que rebutja el recurs de la Federación Española de Bolos en contra de l'ingrés de la Federació Catalana de Bitlles i Bowling al màxim organisme internacional, fa palesa una conscienciació de que les federacions esportives són entitats privades i que per tant, la legislació dels estats no ha d’influir en la seva actuació.

Som els catalans els que nadem a contracorrent, o bé és Espanya el país que fa la seva, sense importar-li res més a part dels seus interessos, com va quedar clar després de la negativa a acceptar la independència de Kosovo (dels pocs països que ho va fer)? El Regne Unit, per posar un exemple, permet que hi hagi seleccions com Escòcia o Gal·les, de llarga tradició esportiva. Però Espanya segueix sent la mateixa estaca que la dels temps de Llach, un país intransigent i amb unes lleis medievals, recollides a la Constitució, que cal recordar que està feta per soldats franquistes. I això que la Selecció Catalana de Futbol va jugar el seu primer partit oficial el 30 de maig de 1904, i no va ser fins al 1920 quan es va crear la Federació Espanyola.

Una mostra més de la discriminació i de la marginació que pateix Catalunya en mans d’Espanya la trobem als Campionats del Món de Natació celebrats a Barcelona el juliol del 2003. Hi van participar 160 països i, d’acord amb els estatuts de la Federació Internacional de Natació, també hi van tenir cabuda nacions sense estat propi com: Antilles Holandeses (Holanda), Aruba (Antilles Holandeses), Bermuda (Regne Unit), Illes Cayman (Regne Unit), Macau (Xina), Palestina (Israel), etc. En canvi, Catalunya no hi va poder participar, tot i que n’era la seu organitzadora.
A nivell personal també s’han viscut situacions límit provocades per la Federació Espanyola. Miquel Masoliver va ser seleccionat per jugar amb la selecció espanyola d'hoquei patins. Es va negar a anar a la convocat i va ser amenaçat de ser multat i suspès sense jugar de 2 a 5 anys. En l'últim moment va poder arribar a un acord amb el seleccionador espanyol i va ser desconvocat. “Vaig donar la meva opinió de que preferia anar amb Catalunya, encara que fossin amistosos, perquè és la Selecció que sento, però vistes les conseqüències em veig obligat a anar amb l'Espanyola”, va declarar aquesta icona de la lluita per a les Seleccions Catalanes.

Per a resumir, em quedo amb un paràgraf d’un text de Lluís Canut: “Si econòmicament l'estat espanyol ja tindria una difícil subsistència sense l'aportació de Catalunya a la balança fiscal, no hi ha un millor plan ADO per l'esport espanyol que disposar de l'aportació dels esportistes catalans. Per això en alguns sectors de la societat espanyola provoca reaccions tant irades haver de renunciar a tot aquest potencial. Perquè sense nosaltres serien molt poca cosa”.

Tal com deia l’Estatut que va sortir de Catalunya i que va ser retallat per totes bandes a Madrid, Catalunya és una nació. I UNA NACIÓ, UNA SELECCIÓ!